El seu viatge és precisament anar a l'encontre d'un mateix. També utilitza la pintura i l'escriptura, de la mateixa manera que la mirada és l'eix de la seva creació. Una mirada interior, perquè la llibertat -com a sentit de percepció- no té forma.
Assumir, mirar, sentir... per l'Assumpció és una actitud que s'allibera de la forma donada i tan sols el flux, el moviment intern, aconsegueix arribar a construir, a expressar-se a través del gest, el color, la matèria, l'espai...
Més enllà de la pell, de la textura, del so...hi ha el silenci de la mirada, la profunditat d'uns ulls que han saltat la barrera dels sentits.
La forma de treballar de l'Assumpció Mateu va relacionada amb la lentitud, la incertesa, el diàleg, la reflexió, i també necessita l'aïllament.
L'artista, com a lector del món, ha de saber guardar la seva independència.
Quan Gao defensa el fet pictòric, diu que tornar a la pintura "és tornar a la intuïció, tornar a les sensacions, a una existència plena de vida, a la vida mateixa, és tornar a l'instant present, a aquest instant etern present", però també a la fragilitat de l'ésser humà, "a l'individu fràgil".
Glòria Bosch
Kosme de Barañano reflexionava sobre la darrera obra d'Assumpció Mateu:
Aquesta sèrie constitueix una meditació emocionada sobre la naturalesa i la vida humana. És una amalgama de reflexió que va del rastre de l'existència del bosc a l'empremta del cor, barreja en l'alquímia de la pintura, tragèdia i felicitat, so i fragància, fi del amor i inici de cicle. El recorregut interior i la conducta exterior (l'obra pictòrica) són dos moments que encara que semblin separats, estan estretament lligats.
Com diu la pròpia mística sufí:
Mentre la gota no s'entregui al riu no podrà oblidar la seva condició de gota, tan sols al submergir-se en el riu i finalment unir-se al mar, mira amb els ulls del mar i ella mateixa es converteix en mar.
Fotografies de la inauguració:
