Una història de reconeixement
A principis dels anys 70, en els meus inicis en aquest meravellós món de la imatge fotogràfica a través de l'excursionisme, vaig descobrir per primer cop els indrets abandonats. En aquell cas, bàsicament petits pobles de muntanya en els quals l'estat dels llocs et feia pensar que els seus habitants, pertanyents a l'èxode del món rural a la menys o més gran ciutat, havien fugit a corre-cuita com si una maledicció hagués sobrevingut a les seves respectives comunitats. Habitualment eren llocs molt aïllats, dedicats únicament a l'agricultura i ramaderia de subsistència i comunicats únicament per camins de ferradura.
Ara bé, potser el que més em va copsar en aquestes descobertes va ser trobar calaixeres amb llurs calaixos més o menys plens de roba i de tot tipus de documentació personal no oficial de la família, tals com cartes i fotografies de fills enviades des del front de batalla de la passada Guerra Civil, o de parents més o menys llunyans. Ens entreteníem llegint-les amb una curiositat fora de límits. Amb la meva incipient afició a la fotografia i totalment mancat de tècnica, fotografiava tot allò que em cridava l'atenció d'aquells llocs, tant buits de vida humana com plens de presències. A banda de tot això i d'una manera inconscient, estava endinsant-me en el meu projecte Detritus del que us en parlo aquí.
L'any 2013, el meu fill Marc, a punt de finalitzar els seus estudis de fotografia a l'IEFC de Barcelona i, després d'haver tingut contacte amb el món fotogràfic dels llocs abandonats, encisat pren la determinació de fer el treball de final de carrera sobre aquesta temàtica i m'apareix un dia amb un petit llistat dels llocs on vol anar a capturar. El primer que té pensat és un petit poble d'Alt Àneu al qual només es pot accedir a peu. A banda d'estar a una distància considerable, aquest indret no és altre que Àrreu, un lloc idíl·lic. Em demana que li faci de taxista i jo, atrevit de mi, l'intento convèncer d'anar a algun altre lloc més a prop. No es deixa, i finalment, un cop jo aclareixo que no penso anar només de xofer, agafem cadascú el nostre equip i ens posem en marxa cap al Pirineu. En arribar, quedo encisat. Un cop m'introdueixo en una d'aquelles cases, el meu encís es desborda, els records s'acumulen i com si un ressort intern es disparés, torno a quedar enganxat en aquell indret. M'agrada previsualitzar cada imatge al detall, els enquadraments complexos, em deleixo a les penombres i com que també sóc un maníac del detall, utilitzo apertures mínimes. Tot això m'obliga a treballar amb trípode i exposicions llargues. Tot plegat, després de 6 o 7 hores de captura, veig que els llocs deixats de la mà de Déu m'han tornat a fer seu.
Un cop arribat aquí, torno a tenir un cuquet intern que m'obliga a continuar recercant nous llocs i fotografiar-los. Amb el meu ingrés a Facebook, el meu mur esdevé la primera sala d'exposicions per al nounat projecte Detritus. Un cop tinc una diversitat temàtica de llocs capturats (fàbriques, habitatges, molins, estacions, etc.) presento un projecte d'exposició a l'Institut d'Estudis Ilerdencs i queda aprovat. L'exposició Detritus, amb 45 imatges de gran format impreses sobre vidre i 36 imatges més sobre paper comentades mitjançant escrits fets a mida i d'altres d'autors diversos, tot fet per l'antropòloga Patricia Rocha Antonelli.
CONCLUSIÓ. Un treball d'aquest tipus i a la meva edat no és fàcil escometre'l només des del vessant expositiu, no m'haguera donat la força necessària. Aquesta força addicional l'anava trobant les estones de silenci i observació en els llocs on capturava, gairebé sempre sol. És impressionant la quantitat de preguntes existencials que es van generant, una darrere l'altra, tal com vas recorrent els indrets: ara un moble, ara la decoració d'una cambra, ara una prestatgeria buida, un cistell ple de pols, un armari gairebé destrossat, un sostre caigut... El silenci i les presències absents dels llocs et fan sentir de tal manera que, finalment, t'alies a ells com en una abraçada d'amic. Paraules com "injustícia" o "menyspreu" et vénen a la ment, fins a arribar a un punt que et transformes en una espècie de defensor de les causes perdudes i et dius a tu mateix: "Tota aquesta riquesa i treball que va ser, tot aquest servei entregat a persones ara per ara anònimes, no pot desaparèixer mai més." Penso també que una societat que permet això pateix alguna malaltia, segur. Com a conseqüència de tots aquests pensaments, decideixo anar a recercar la bellesa dels llocs i, paral·lelament, apareix la meva vessant interna de fotògraf documentalista, que em fa investigar per tal de trobar nous llocs, els quals han fet possible aquest treball, per altra banda, no acabat.
Espero que tot plegat serveixi per retornar una mica de dignitat i allunyar de l'oblit aquests llocs que en el seu moment àlgid van entregar el que tenien als seus usuaris, els quals crec que mai van imaginar ni de lluny que acabarien les seves vides fagocitats de nou per la natura.
Fotografies de la inauguració:
