TwitterFacebookYoutubeRSS
  • Inici
  • Palau de l'Abadia
  • Espai Art l'Abadia

Salvador Juanpere - ... cert fenomen que anomenem escultura

cartell-SALVADOR-JUANPERE

Quan Giacometti es referia a "un cert fenomen que anomenem escultura" ho feia per dir que havia començat a entendre allò que l'obsessionava: el sentit del seu ofici. La selecció d'obres de Salvador Juanpere que podem veure al claustre del Palau de l'Abadia esdevenen una mostra de l'interès de l'artista aquests últims anys per pensar en aquest fenomen.

A partir de la reflexió sobre els confins lingüístics, conceptuals i tècnics de l'escultura i establint un diàleg amb la història de l'art tot apropiant-se d'artistes com Bernini, Brancusi, Beuys, Bourgeois o el mateix Giacometti, l'artista inicia un joc meta-artístic en el qual rescata el virtuosisme tècnic per situar-se en un espai simbòlic i conceptual. En aquest lloc són indispensables de la mateixa manera la forma i la idea, i és per on l'artista transita mogut per una necessitat de treball manual i de pensament.

Juanpere recrea les seves eines, ens mostra els trossos de marbre sobrants d'altres escultures i redueix el seu espai de treball a blocs de pedra que transporta amb un transpalet. Amb aquestes mostres del fer diari de l'artista, el claustre esdevé una escenografia poètica del seu taller, un boci de l'espai-refugi des del qual l'escultor pensa i on esdevé, alhora, aïllat i permeable als fluxos de la vida. Al taller, a l'estudi, és on la quotidianitat uneix d'una manera màgica la inquietud intel·lectual amb allò més natural de l'ésser, el contacte amb la matèria, que Juanpere treballa amb les mans, les eines i el temps de la mateixa manera que un pagès dona forma a la terra.

Si al camp hom demana als déus o a la climatologia que el treball avanci, Juanpere evoca els seus homòlegs artistes i poetes i pensadors mitjançant el text, tensant a través del diàleg els postulats del barroc i de la modernitat per intentar desaprendre i entendre el treball escultòric. Com Giacometti, l'artista sembla dir-nos: "treballo per intentar comprendre el que passa", i per fer-ho engega una investigació que posa al centre l'objecte com a pensament.

Avui la fusta, el marbre i els dibuixos, un cop acabada la conversa amb els clàssics i la feixuga lluita amb les cavil·lacions de l'artista, resten – a cent quilòmetres de distància del seu taller – en un estat de repòs transcendent. Ajaguts damunt la penya, directament a terra o a tocar de la paret centenària mantenen, però, una actitud d'alerta: preparats per una nova batalla de relats amb l'espectador.

Des de les seves primeres escultures a la dècada dels 80 partint de referents de l'art povera i de la influència de Brancusi o Beuys, en els darrers anys, Salvador Juanpere ha dirigit el seu treball cap als mecanismes més instrumentals i formals del camp expandit de l'escultura i els girs metalingüístics dels seus processos. Un treball escultòric que combina amb referències a les grans figures de l'escultura occidental com Bernini, Brancusi, Giacometti, Beuys, Oteiza, Judd, Penone o altres. Juanpere ha dut la pràctica de l'escultura a totes les seves possibles aplicacions, des del treball a petita escala fins a l'escultura pública permanent. La seva obra figura en diverses col·leccions públiques i privades com el MACBA, La Fundació La Caixa, el MAMT, o La Fundació Vila Casas. Ha exposat individualment en nombroses galeries i té obra pública a Catalunya, Corea del Sud i Finlàndia.

Diana Juanpere Dunyó
Historiadora de l'art

Fotografies de la inauguració:

Salvador-Juanpere-1

Salvador-Juanpere-2

Salvador-Juanpere-3

Salvador-Juanpere-4

0
0
0
s2sdefault

Agustí Centelles - Retrats de Guerra

160116 centelles

D'ençà dels seus inicis, la Fundació Vila Casas ha centrat la seva mirada en el llenguatge contemporani de tots aquells autors que, coneixedors del seu present, projectaren la seva relació amb aquest mitjançant una determinada disciplina plàstica i estètica.

En l'actualitat, aquest desig de contribució en la configuració i definició de la història recent de l'art contemporani català ha donat lloc a tres àmplies col·leccions –de pintura, escultura i fotografia- que formen un patrimoni artístic de rellevància.

És en aquest context de promoció i coneixement de l'art contemporani català que se situa la present exposició, una mostra que parteix de l'adquisició, l'any 2010, d'unes imatges d'Agustí Centelles, les darreres còpies d'autor que quedaven al mercat, i que romangueren, així, a casa nostra.

Positivades pel seu autor en la dècada dels 70 del segle passat, aquesta col·lecció de més de 100 imatges dels anys de la República i de la Guerra Civil reflecteixen el tarannà innovador d'aquest reporter de la imatge que fou capaç de prendre el pols als esdeveniments del seu moment amb intel·ligència visual i instint informatiu.

Agustí Centelles i Ossó
(el Grau de València, 1909 – Barcelona, 1985)

La càmera fotogràfica que el seu pare li regalà als 13 anys va ser determinant en el futur del qui avui és considerat el primer fotoperiodista català. El 1923 ja es va inscriure a l'acabada de fundar Agrupació Fotogràfica de Catalunya i va començar a col·laborar amb el diari El Día Gráfico, i fins que es va poder establir pel seu compte el 1934 va treballar amb Josep Badosa, Josep Maria Sagarra i Pau Lluís Torrents, reconeguts fotògrafs de premsa. La qualitat i l'oportunitat de les seves fotografies, en especial les que va fer durant els Fets d'Octubre, van fer que el seu treball fos reclamat no només per la premsa barcelonina sinó també per les agències estrangeres, de manera que les seves fotografies es van publicar en les revistes internacionals més prestigioses.

A partir del 19 de juliol de 1936 va seguir i fotografiar els esdeveniments derivats del cop d'estat i de l'inici de la guerra. Després de col·laborar activament amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, ingressà en el DEDIDE (Departament Especial d'Informació de l'Estat) on s'ocupà del gabinet fotogràfic, cosa que més tard també faria al SIM (Servei d'Informació Militar), motiu pel qual la seva pròpia producció fotogràfica és gairebé inexistent en aquell període.

El gener de 1939 es va exiliar a França, on va marxar enduent–se una maleta en la qual portava gairebé 5.000 negatius que podien comprometre els defensors de la República, un material que conservà amagat fins després de la mort del dictador. Passà pels camps de concentració d'Argelès–sur–Mer i Bram, abans que el setembre d'aquell any aconseguís la llibertat i s'instal·lés a Carcassona, on treballà en un estudi fotogràfic i col·laborà amb la resistència francesa.

El 1944 tornà a Reus i el 1947 s'instal·là a Barcelona. A partir d'aleshores, i per haver estat "inhabilitado para el ejercicio de la profesión" pel govern franquista, es dedicà a la fotografia publicitària i industrial, cosa que va fer a través de diferents agències de publicitat i en un semianonimat, que perdurà fins al 1978 quan el gremi de fotògrafs i la premsa, i també la crítica i les institucions, van començar a reconèixer públicament la seva obra i la seva trajectòria.

Morí el 1985, havent rebut diversos guardons, entre els quals el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura (1984).

Fundació Vila Casas

Fotografies de la inauguració:

centelles1

centelles2

centelles3

centelles4

0
0
0
s2sdefault