TwitterFacebookYoutubeRSS
  • Inici
  • Palau de l'Abadia
  • Espai Art l'Abadia

Agustí Centelles - Retrats de Guerra

160116 centelles

D'ençà dels seus inicis, la Fundació Vila Casas ha centrat la seva mirada en el llenguatge contemporani de tots aquells autors que, coneixedors del seu present, projectaren la seva relació amb aquest mitjançant una determinada disciplina plàstica i estètica.

En l'actualitat, aquest desig de contribució en la configuració i definició de la història recent de l'art contemporani català ha donat lloc a tres àmplies col·leccions –de pintura, escultura i fotografia- que formen un patrimoni artístic de rellevància.

És en aquest context de promoció i coneixement de l'art contemporani català que se situa la present exposició, una mostra que parteix de l'adquisició, l'any 2010, d'unes imatges d'Agustí Centelles, les darreres còpies d'autor que quedaven al mercat, i que romangueren, així, a casa nostra.

Positivades pel seu autor en la dècada dels 70 del segle passat, aquesta col·lecció de més de 100 imatges dels anys de la República i de la Guerra Civil reflecteixen el tarannà innovador d'aquest reporter de la imatge que fou capaç de prendre el pols als esdeveniments del seu moment amb intel·ligència visual i instint informatiu.

Agustí Centelles i Ossó
(el Grau de València, 1909 – Barcelona, 1985)

La càmera fotogràfica que el seu pare li regalà als 13 anys va ser determinant en el futur del qui avui és considerat el primer fotoperiodista català. El 1923 ja es va inscriure a l'acabada de fundar Agrupació Fotogràfica de Catalunya i va començar a col·laborar amb el diari El Día Gráfico, i fins que es va poder establir pel seu compte el 1934 va treballar amb Josep Badosa, Josep Maria Sagarra i Pau Lluís Torrents, reconeguts fotògrafs de premsa. La qualitat i l'oportunitat de les seves fotografies, en especial les que va fer durant els Fets d'Octubre, van fer que el seu treball fos reclamat no només per la premsa barcelonina sinó també per les agències estrangeres, de manera que les seves fotografies es van publicar en les revistes internacionals més prestigioses.

A partir del 19 de juliol de 1936 va seguir i fotografiar els esdeveniments derivats del cop d'estat i de l'inici de la guerra. Després de col·laborar activament amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, ingressà en el DEDIDE (Departament Especial d'Informació de l'Estat) on s'ocupà del gabinet fotogràfic, cosa que més tard també faria al SIM (Servei d'Informació Militar), motiu pel qual la seva pròpia producció fotogràfica és gairebé inexistent en aquell període.

El gener de 1939 es va exiliar a França, on va marxar enduent–se una maleta en la qual portava gairebé 5.000 negatius que podien comprometre els defensors de la República, un material que conservà amagat fins després de la mort del dictador. Passà pels camps de concentració d'Argelès–sur–Mer i Bram, abans que el setembre d'aquell any aconseguís la llibertat i s'instal·lés a Carcassona, on treballà en un estudi fotogràfic i col·laborà amb la resistència francesa.

El 1944 tornà a Reus i el 1947 s'instal·là a Barcelona. A partir d'aleshores, i per haver estat "inhabilitado para el ejercicio de la profesión" pel govern franquista, es dedicà a la fotografia publicitària i industrial, cosa que va fer a través de diferents agències de publicitat i en un semianonimat, que perdurà fins al 1978 quan el gremi de fotògrafs i la premsa, i també la crítica i les institucions, van començar a reconèixer públicament la seva obra i la seva trajectòria.

Morí el 1985, havent rebut diversos guardons, entre els quals el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura (1984).

Fundació Vila Casas

Fotografies de la inauguració:

centelles1

centelles2

centelles3

centelles4

0
0
0
s2sdefault

Pere Casanovas - Dependència Preexistent

111016. Pere Casanovas. Dependència preexistent

UN COR CORAL

A la darrera exposició d'en Pere Casanovas –al Museu de Sant Pol de Mar (Maresme)–, les escultures eren distribuïdes per la sala talment els musics en un concert. Mig a les fosques, el conjunt predisposava al silenci, a caminar sense fer soroll. Amb emotivitat, mentre les mirava, l'espectador respirava l'aire dens de l'instant i esperava un esclat sonor imminent. L'espera sens fi, al capdavall, esdevenia tensió. I la tensió, fet i fet, era música. I els sons d'aquesta música no provenien pas de notes, ans de la presència d'unes formes. I aquestes formes, en fi, eren el ressò d'un intangible que, a poc a poc, penetrava en el cervell a través dels ulls. Formes vestides elegantment. Així com la solista de la humil flauta de bec pot abillar-ne com una emperadriu bizantina a l'hora de sortir a escena, així també les escultures d'en Pere Casanovas –fins i tot les més senzilles– anaven vestides de gala per les seves textures. Formes elitistes i democràtiques cantant a cor. Si les obres de segons quins artistes no volen companyia, i reclamen rebecament atenció individualitzada, les d'en Pere Casanovas, per contra, proposen sociabilitat. Han estat fetes per a anar en estol, per a donar-se corda com els batecs del cor, per a prodigar-se com un recital de lletanies. Són escultures sociables, i és la percepció d'aquesta sociabilitat que m'instiga a precisar-ne la particularitat.

Primerament, les escultures d'en Casanovas no permeten interpretacions teòriques, és a dir, no són repliques de discursos sociològics recognoscibles. No expliquen històries, no argumenten res. Són formes abstractes, sí, però d'una abstracció antisintètica. Igual com les formes canviants que engendren els núvols, així varien aquestes escultures. No són pas afectades per transformacions d'ordre cinètic. Les formes que les configuren es mantenen intactes. En canvia el fons, perquè el fons aplega un munt de significats. Tenen papers bescanviables segons el veïnatge. Una mateixa obra al costat d'una altra o d'unes altres esdevé còmica o tràgica, és a dir, s'empelta adés de glòria adés de misèria segons quin testimoni rebi pel camí. I justament és aquesta permeabilitat, que les fa modernes. Profundament sociables. La permeabilitat les relativitza o bé les emfasitza, les ironitza i les fa mirall de la realitat humana. Les colles de militars pintats per l'artista neerlandès Frans Hals no glossen pas la guerra, sinó que apareixen bevent i cantant, proclamant bonhomia –una manera de defensar la pau–; així mateix, les escultures d'en Casanovas reclamen la presència de la seva tropa, no pas per a afermar-se com a penya, sinó per a celebrar l'estendard que defensen: la poesia. I és aquest matís de sociabilitat –llur particularitat– que pretenc fer notar abans de cloure la presentació.

Fer poesia no és poetitzar. Poetitzar és decorar la realitat. Altrament, fer poesia és dir la realitat completa en un ara que fa presents –que socialitza– passat i futur. Que esclata com un llampec i ens mostra l'arrel que uneix, soterradament, totes les diferències. Que les fa jugar sense deixar que cap esgarriï la unitat. Si fer poesia no és poetitzar, fer democràcia no és contemporitzar amb els canvis socials, sinó exigir-nos l'oportunitat de ser diferents per torns, diferents per a poder adquirir l'experiència de cada un de nosaltres. La comprensió total. Si cada color, en un grau o en un altre, conté el cromatisme de tots; si cada forma guarda dins seu la fórmula de totes les altres; si cada so pot contenir un do, un re, un mi, un fa, un sol... vol dir que la realitat profunda de l'art és sociable, sociable sense necessitat d'ésser sociològica. Sociable com el teixit que ordeix la vida. Coral per a ésser poesia. Un vincle entre èpoques que es nega a trepitjar la torxa heretada dels nostres predecessors. Aquesta coralitat és el que proclamen amb barroquisme les formes, aparentment sintètiques, d'aquesta exposició.

Antoni Llena

Fotografies de la inauguració:

casanovas1

casanovas2

casanovas3

casanovas4

0
0
0
s2sdefault