Lugar-es / de-tener-se (2010-2015)
No busco llocs per a disparar, és el lloc el que em permet saber d'ell, assaborir-lo. Quan esdevé l'encontre, creuo el seu llindar i m'aturo, faig una pausa contemplativa en el meu caminar. Descarrego la motxilla i trec la càmera. Gairebé mai porto trípode. El contacte físic entre la mà i la càmera és important. A poc a poc tot canvia, el lloc es transforma en un camp ple de probabilitats que es modifiquen amb el meu propi transitar: tot flueix. El moment actual desapareix i una atemporalitat geològica indeterminada, sense abans ni després, pren presència. La ment salvatge i ancestral es desperta, s'expandeix. És aleshores quan, en mirar pel visor, i gairebé sense saber com, l'ull es torna cec. L'ull que hi veu no es distingeix d'allò vist. Premo el disparador... quelcom o algú dispara a través meu... Un estat de despreniment i no intencionalitat sorgeix espontàniament. Tot esdevé molt clar i ridículament simple. La vista distreu. És el lloc que es revela.
Necessito la imatge per preservar la vivència de l'instant, extraient part de l'espiritualitat del lloc, el qual es converteix en icona, talismà. La imatge esdevé símbol, em permet viure la màgia del retorn i fer conscient l'encontre amb allò inexpressable. Conté en si mateixa l'essència d'aquell fort eco que ressona en l'esperit de la naturalesa. El poder de la càmera és el de com-moure, de veure allò que brilla o s'il·lumina en el mirall. Un ofici gairebé oblidat. Ésser només el vidre a través del qual penetra intacta la vida. Moment extraordinari de poesia i gràcia.
És la simplicitat de caminar, de preocupar-me només per estar en camí, d'ascendir fins a arribar al límit. Admiro la claredat de les muntanyes. Són allí, s'acontenten d'ésser. No jutgen ningú, imposen la seva llei indiferents a la nostra presència, a la nostra existència. El seu temps frega l'eternitat, el nostre és tan sols un breu alè. L'esforç de pujar muntanyes, el seu aire lleuger i tènue, la seva llum intensa i encegadora, el cant del rierol transparent, el rugit i el retrunyiment de la tempesta, el fet d'endinsar-se en allò desconegut, la sensació de soledat, la lucidesa i l'oblit... fan possible l'encontre amb el lloc. La muntanya, l'home, l'artista, l'obra, tot és un.
pepmata.com, primavera de 2016
Anar i venir en el temps. Papers, fils i pensaments.
Matèria i buit. El buit és tan gran i, alhora, tan ple. Deu ser per donar pas a la llum que omple de colors la matèria i fa que es generin ombres i reflexos a les aigües que s'expandeixen sobre els papers.
El paper, fibres vegetals trinxades, submergides i, amb sedassos, recollides de l'aigua. Jo les remullo amb aigua d'arròs i vaig separant les fibres fent rodar les gemmes dels dits o lliscant una fusteta amb moviments rítmics i compassats amb tendresa. Apareixen els forats, les transparències, a través, cap a la tercera dimensió. Últimament, trec la dimensió endavant, cosint i embastant fils sobre la rigidesa del paper i, després, els interconnexiono com neurones, molses i líquens.
El cos, el vestit, la casa, la porta, la finestra, el balcó, persianes, cortines i tàlems. Flux d'aigües, reflex de llums, forats de pas per a aires i perfums. Respiracions llargues i profundes, compàs de músiques orgàniques.
Pensaments recurrents, duals: orgànics i estructurals, potents i penjant d'un fil, inamovibles i rodant, cercant la llum per trobar les ombres, sempre expressives i inseparables, dels paisatges interiors.
Unitat i múltiple, el mòdul. La versatilitat compositiva de la repetició amb variacions de color i textura fa l'objecte artístic desmuntable, portàtil, element adaptable a formes i estructures diferents, igual que la música, o com les paraules, que poden formar diferents frases.
El temps, doblement circular (símbol de l'infinit), en un espai infinitament multidireccional. El gest, la taca, el forat i el cosit han estat els protagonistes per expressar-me.
Pensaments recurrents, duals, aparentment contradictoris: expressant força amb fragilitat, voler amb feminitat, poder amb fluir, permanència a través de l'efímer. Volgudament tossuda i persistent, en un treball que fa temps que no és de recerca, sinó de trobada.
Trobo qualitats d'ànima en el resultat del meu treball. Sola entre una immensitat d'iguals.
Dolors Puigdemont, 2017
El flux, les interconnexions i el moviment que travessa l’obra, per anar en profunditat més enllà de les aparences. Un reflex de la vida en tots els seus matisos. Transformació i trànsit que renuncia a la conversa innecessària. Sola i en silenci per compartir el teu món.
Glòria Bosch, 2017
DOLORS PUIGDEMONT - INTERCONNEXIONS, 30 anys de papers. Del 16 de desembre al 18 de febrer de 2018