Les paraules seran més que paraules
Perquè tindran claror
I, a voltes, ànima.

Gerard Sala

Quan l'Espai Betúlia Centre de la Paraula i les Lletres de Badalona començava, tot just a caminar, vam proposar a Gerard Sala una col·laboració pensant en la seva doble vessant de pintor i de poeta. Ens va semblar que el foment de l'experimentació per part dels creadors quant a la interrelació entre la literatura i les altres disciplines artístiques, que és un dels nostres principals objectius, quedava molt ben representat i reflectit en l'art i la persona de Gerard Sala. No és tan fàcil trobar un "pintor-poeta", un sol artista que freqüenti els dos móns, els dos llenguatges, que hi convisqui, i els faci conviure, que treballi amb els dos i n'investigui els viaranys més amagats, els que no són perceptibles a una primera mirada.

La nostra proposta va plaure l'artista que, evidentment, ja tenia part del trajecte recorregut, i de seguida va acceptar el repte amb gust i mestria, perquè en realitat li demanàvem que es capbussés en un terreny que no li era gens aliè, que caminés pels límits dels llenguatges, més concret: pel límit del traç que escriu el seu pinzell i pel límit vers que dibuixen els seus poemes.

La nostra sorpresa i admiració davant el resultat que ens presenta l'artista no ha trobat encara paraules per l'agraïment, perquè Gerard Sala, inconformista, curiós de mena, dialogant alhora que solitari que cerca, va voler encarar-se al repte anant a pouar a la font de totes les arts: la Natura, l'única mare capaç d'ensenyar(nos) tota la saviesa.

En una lliçó d'humilitat, plena de subtilitat i de matisos que sala va voler anomenar com l'esperit intangible llum, aigua, aire, ens va regalar la seva vivència més íntima del que és el seu procés creatiu. Un procés – que ara sabem – que comença en una passejada per la natura amb els sentiments oberts al missatge, expectant davant el misteri que s'hi amaga. Només els que saben mirar hi veuen, només els silenciosos són capaços d'escoltar per després traslladar al seu estudi la vivència i transformar-la en art: ja sigui plasmant-la en els traços de pinzell, ja sigui amb paraules per trobar el correlat lingüístic en forma de vers.

Per això les paraules del poeta són: "paraules secretes de color blau" i "anuncien el silenci de la llum als silenciosos", per això el blau esdevé el color representatiu dels tres elements que ell considera bàsics i imprescindibles: llum, aigua i aire. Per això astres, obres, bardisses, espígol, l'arbreda, núvols, la boira, pluges, llàgrimes, etc., esdevenen formes i éssers ingràvids que habiten els seus quadres de la manera més suggerent per als que tenen ulls per mirar des de silenci, per als que estan disposats a admetre la reflexió profunda que ens trasllada l'artista.

La mirada pictòrica i poètica de Gerard Sala il·lumina tot el que veiem representat en la natura/vida, però, i sobretot, ens ajuda a descobrir tot el que no veiem, l'intangible, el que dóna la dimensió espiritual a l'home i el que el diferencia dels altres éssers vius amb els quals comparteix l'hàbitat, el planeta. En aquest conjunt d'obres, divuit quadres i divuit poemes, que són un tot invisible, un missatge que es complementa gradualment per mostrar-nos un univers molt ric i complex, alhora que subtil, formes i paraules es fusionen harmònicament en una dansa etèria capaç d'emocionar a aquells que, com l'artista, també cerquen – perquè hi creuen fermament – darrere del color i de la paraula tot el que és en aparença invisible a la mirada.

Isabel Graña

Fotografies de la inauguració:

Heu vist alguna vegada un ocell quiet a la punta d'una branca d'un gran arbre? Té una panoràmica excel·lent, res no li fa nosa; rep els primers raigs de llum del matí encalmat i a la tarda es gronxa al ritme del vent. El gran espectacle de la vida.

Així és com jo veia la Chikako Taketani el 2005, quan feia tres anys que era a Ripoll i vàrem fer l'exposició a la Vall de Núria.

Ara, després de més de set anys d'estar junts i de viure el món de l'art a fons, he captat el compromís que ella té amb l'obra ben feta, el tractament que hi fa a l'inici, com conforma els colors un cop i un altre: els treu, els posa, els torna a treure, com si els volgués fer sortir de dins uns núvols màgics, o com si tinguessin por de ser massa allò que són. Així ens fa entrar dins el seu silenci, un silenci mut on no arriba la paraula, com els grans silencis, que et deixen tots els camins lliures per poder sentir-los intensament.

Aquest joc d'emocions sostingudes en una atmosfera suau i densa ens fa entendre l'espai-temps, i ens ho proposa guiant-nos en els temes del viatge, com si fos un conte de fades: gats, ocells, peixos i els vaixells suspesos en l'aire, a punt per començar un nou somni. Els trens que crea la Chikako es troben immersos en el temps i són impregnats de màgia, fantasia i mirades perdudes. Ella ho sap extreure del seu món del Japó, on els trens van plens a vessar dins un silenci extrem, que són els altres silencis.

A través de la temàtica de les noies amb quimono, veiem els estats d'ànim que viu. Són joves amb aspecte desenfadat i liberal, inhibides del que puguin dir. En el seu treball conscient, amb el propòsit d'arribar a ser més profund i tenir més força, primerament deixà de pintar la boca, més tard, el nas i, en l'última sèrie, fins i tot els ulls. Crec que és aquí on la Chikako arriba a un silenci pur, amb el qual ens deixa muts i sense alè, penjats en aquest núvol del temps. Ella ens ho vol fer sentir, amb totes les aromes del viatge, del gran viatge que és viure.

Aquí tenim una pintura de tons pàl·lids i tendres, que enamora i endolceix el cor a tots els que estimem i sentim l'art de veritat i ens diu, silenciosament, que l'art només té una finalitat, que és buscar-se i trobar-se per aconseguir aquests petits plaers que ens dóna la vida.

L'exposició que presenta a l'Espai Art l'Abadia - Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses és un clar exponent de la seva creativitat. Escoltem, doncs, els silencis enmig d'aquestes pedres carregades d'història.

Domènec Batalla

Fotografies de la inauguració: