El seu viatge és precisament anar a l'encontre d'un mateix. També utilitza la pintura i l'escriptura, de la mateixa manera que la mirada és l'eix de la seva creació. Una mirada interior, perquè la llibertat -com a sentit de percepció- no té forma.

Assumir, mirar, sentir... per l'Assumpció és una actitud que s'allibera de la forma donada i tan sols el flux, el moviment intern, aconsegueix arribar a construir, a expressar-se a través del gest, el color, la matèria, l'espai...

Més enllà de la pell, de la textura, del so...hi ha el silenci de la mirada, la profunditat d'uns ulls que han saltat la barrera dels sentits.

La forma de treballar de l'Assumpció Mateu va relacionada amb la lentitud, la incertesa, el diàleg, la reflexió, i també necessita l'aïllament.

L'artista, com a lector del món, ha de saber guardar la seva independència.

Quan Gao defensa el fet pictòric, diu que tornar a la pintura "és tornar a la intuïció, tornar a les sensacions, a una existència plena de vida, a la vida mateixa, és tornar a l'instant present, a aquest instant etern present", però també a la fragilitat de l'ésser humà, "a l'individu fràgil".

Glòria Bosch

Kosme de Barañano reflexionava sobre la darrera obra d'Assumpció Mateu:

Aquesta sèrie constitueix una meditació emocionada sobre la naturalesa i la vida humana. És una amalgama de reflexió que va del rastre de l'existència del bosc a l'empremta del cor, barreja en l'alquímia de la pintura, tragèdia i felicitat, so i fragància, fi del amor i inici de cicle. El recorregut interior i la conducta exterior (l'obra pictòrica) són dos moments que encara que semblin separats, estan estretament lligats.

Com diu la pròpia mística sufí:

Mentre la gota no s'entregui al riu no podrà oblidar la seva condició de gota, tan sols al submergir-se en el riu i finalment unir-se al mar, mira amb els ulls del mar i ella mateixa es converteix en mar.

Fotografies de la inauguració:

ANATOMIA D'UNA EXPOSICIÓ

Sobre les maneres de mirar

FORA D'EXPOSICIÓ: L'EFÍMER (el que no veurem)

Tothom accepta ja, que la tendresa perjudica el progrés. (Miquel Martí i Pol) ¹

Les persones, les seves ocupacions, els seus càrrecs, els seus lligams, els seus ritmes, els seus rituals... construeixen les històries individuals, els relats documentals, les micronarratives que ajuden a construir la història. Són els protagonistes efímers d'aquesta exposició, la seva condició d'efímers fa que hagin desaparegut dels seus escenaris, aquests resten plens de rastres i esteles. Van ser els protagonistes d'una societat, la industrial, que s'ha anat transformant.

Tal com explica John Berger, les imatges, al principi, es van fer per evocar l'aparença d'alguna cosa absent i, progressivament, es va prendre consciència que la imatge sobreviuria a allò representat i així és, que es va prendre consciència creixent del document històric. Document que no serà present en aquesta exposició.

L'ESCENARI: ALLÒ PERMANENT

Veure el que es té davant exigeix una lluita constant. (George Orwell)²

Les grans estructures fabrils són joies de l'arqueologia industrial, grans estructures de ferro, vidre i obra, espais diàfans que guarden tipologies arquitectòniques d'una època on la modernitat va fer realitat algunes de les seves utopies inicials: l'exercici del treball, la col·lectivitat, l'espai comú,....

Ara molts d'aquests espais, les antigues estructures fabrils, s'han anat buidant, resten com testimonis permanents, escenaris d'un passat amb consciència de present. Una lectura interpretada d'aquests espais els converteix amb protagonistes d'aquesta exposició.

L'EXPOSICIÓ: LES MANERES DE MIRAR

Tota imatge encarna una manera de mirar (...): La manera de mirar del fotògraf es reflecteix en la seva elecció del tema. (John Berger)³

La mirada de l'Anna Pagespetit ens ensenya, amb la seva obra fotogràfica, des de la societat actual, el present, una mirada poètica, que captura esteles de moments passats. Les seves fotos són poemes visuals que re dibuixen els espais buits i els dóna una nova dimensió.

Fa enfocs geomètrics que ens recorden el ritme ordenat de les tipologies arquitectòniques industrials, s'atura en uns dels grans protagonistes: les màquines, testimonis inerts d'un moment, d'un procés de treball i de producció.

Amb una mirada inquieta, continua el recorregut cap a espais foscos, sense rastres d'humanització, més, que alguns mobles de l'entrada amb fitxes, claus, llums,...testimonis silenciosos d'un moment d'activitat, com frases d'un poema de Miquel Martí i Pol:

La sirena petita, els rellotges elèctrics de les quadres.
Els motors i les corretges.
Les màquines, el fil, els fluorescents. ⁴

Amb aquestes belles imatges, esteles d'una etapa, l'Anna encara, de manera subtil, una qüestió més profunda; la que recorda George Steiner sobre el pes del passat, en el seu text sobre La idea d'Europa, quan ens diu: "(...) la qüestió, ..., és més profunda. Fins un nen europeu s'inclina sota el pes del passat, com tantes vegades ho fa sota el pes de la motxilla escolar sobrecarregada." ⁵

Carme Ortiz
Crítica d'art i professora d'art a l'escola Lotja de Barcelona
Primavera 2012

1 Citat al poema No estem mai sols de Miquel Martí i Pol, forma part del poemari La fàbrica, 1959.
2 George Orwell In Front of Your Nose, First published: Tribune. — GB, London. — March 22, 1946.
3 John Berger, Modos de ver, Editorial GG. Barcelona 2000. pp.16
4 Citat al poema Homenatge a Miquel Bauça de Miquel Martí i Pol, forma part del poemari La fàbrica, 1959.
5 George Steiner, La idea de Europa. Bibiloteca de ensayos

Fotografies de la inauguració: