Relació de les exposicions realitzades a l'Espai Art Abadia per ordre temporal d'exhibició a la galeria d'art de Sant Joan de les Abadesses
- Detalls
Al pie del monte Gais, habiendo pasado ya de la yerma pantanosa a la más fértil tierra arcillosa, discurre el Salzach al atardecer. Allí, en la ribera del río, a la altura de ese peón llamado "roca primitiva", me vino una vez al encuentro un hombre que, mirando el peñón levemente sobresaliente y las oquedades en él socavadas, dijo: "El mundo es antiguo, ¿verdad, señor Loser?".
Peter Handke, El chino del dolor
És el món de Mayte Vieta un estat de somni que esquiva la insuportable levitat de l'ésser?
D'ençà dels seus inicis, el treball de Mayte Vieta (Blanes, 1971) ha estat centrat en la plasmació de mons atemporals que desprenen una gèlida sensació de solitud; fragments de vida, de memòria i de presència es dissolen en la immensitat de la natura. I, on s'amaga l'instant? Aquelles partícules de temps que contenen tot allò que no té cabuda en la forma, com la levitat o la fragilitat, i que obren un abisme entre el moment viscut i la imatge retratada. El cos, inert i nu, levita ara enmig de la foscor de l'oceà en un gest que ens remet a l'origen i que se sap sotmès a la voluntat de la natura.
Les set obres que componen la sèrie "Cuerpos de luz" funcionen a mode de seqüència; intervals, moments, segons que evoquen el temps fugit i que ens situen just en el llindar que limita realitat i ficció. La dificultat del procés de treball d'aquesta sèrie —elaborada en la foscor de la nit d'un mes de novembre al mar de Blanes— no és un fet aïllat en la trajectòria de Vieta; la necessitat de localitzar territoris concrets, sovint somiats, la condueixen als confins de la terra en un posicionament de constatació que l'home queda reduït davant la incommensurable majestuositat de la natura.
Les pulsions romàntiques de l'obra de Mayte Vieta repten l'espectador a trobar la manera de conciliar un sentiment de desemparament extrem amb la voluntat de participar en la immensitat de l'univers; una tensió que ens remet a El monjo contemplant el mar, de Caspar David Friedrich, obra arquetípica en la representació d'una voluntat humana que troba els seus límits en la determinació còsmica. La dualitat: desproveït de tot artifici, el cos es concentra i s'estén, s'abandona i es recupera, en una dansa que se situa a mig camí entre l'inconscient i el món tangible. Tanmateix, el cos en l'obra de Vieta i a diferència de la figura de Friedrich, expressa un sentiment de pèrdua que es reflecteix en la recerca constant d'un retorn a un estadi de primigènia gestació.
Natàlia Chocarro Bosom
Fundació Vila Casas
Fotografies de la inauguració:
- Detalls
La creación artística ofrece varias interpretaciones. En el caso de Waltraud Maczassek, podemos ver su obra en conjunto como un proceso de génesis, con un desarrollo que nos lleva de unas formas nacidas del caos primigenio propio de toda obra de arte, a una clarificación que cristaliza en geometría que posteriormente se flexibiliza hasta ocultarse en un nivel invisible del cuadro. No es un fruto que surja ni solo, ni principalmente, de la razón, en un acto voluntario, sino en obediencia a una voz interior.
El punto conceptual de llegada será el de la conciliación de los contrarios. La serenidad, el remanso de las aguas que no cesan, sin embargo, de fluir. Signos de esta inquietud, de este anhelo, denotan una necesidad espiritual. Todo fluye, y no hemos de dejarnos atrapar por las cosas, para nada que impida la identificación con el cosmos, evocado en estas pinturas, para fluir también. Aparecen pequeñas manchas o trazos que pueblan el espacio y crecen armónicamente, con ritmos musicales de fina sensibilidad. La música es siempre el último y más profundo estadio de la obra de arte. Una música silente, que sólo podemos oír si nosotros, física y mentalmente, permanecemos en el mismo silencio que guarda la obra.
Estas tres fases están implícitas en cada una de estas obras, han pasado por ellas y, al mismo tiempo, podemos observarlas en el conjunto, visto como una sola obra. Son distintos momentos de identificación con el cosmos, que producen la sensación de universos paralelos en constante crecimiento. La producción de Waltraud Maczassek constituye, en conjunto, una unidad y, al mismo tiempo, como en toda realización verdaderamente creativa, cada cuadro es una entidad distinta y autosuficiente, que tenemos que considerar única. La creación artística está siempre realizada en un proceso en que el creador opera en un plano donde el espacio interior, el de su mente, es uno con el exterior. Espacio y tiempo se han fundido en el momento de la creación para el artista, como lo harán en la contemplación atenta del espectador.
José Corredor-Matheos
Fotografies de la inauguració:
- Detalls
a F. Amat
Em vas dir que entre la nit i el número vuit passava alguna cosa estranya. Jo vaig somriure sense creure't massa. Deies que en moltes llengües hi havia una proximitat misteriosa.
nit/vuit, nuit/huit, acht/nacht, noche/ocho...
M'hagués agradat saber-ne més però no tenia gaire temps perquè estava dibuixant el número vuit. Viure és dibuixar incansa¬blement, infatigablement, interminablement el número vuit. Dibuixar-lo, pintar-lo, gravar-lo sobre totes les coses del món. Per no sentir el buit que ens envolta i ofega. I així sóc jo mateix qui agafa el fil de la nit per teixir un vel d'indiferència blau. Però, a vegades, em deslliuro de la por tèrbola i, cansat d'estar cansat, em faig la pregunta que canvia una vida: quina és la teva nit? Llavors, els fils de la nit són les esteles que va deixar una estrella en caure a la Terra. No, no sortirem mai de la nit perquè la portem amb nosaltres. Els fils que creixen en el jardí nocturn ens empresonen i, alhora, ens fan lliures. El fil de la nit, els fils maleïts que mai no podrem entendre.
Santi López-Petit
Fotografies de la inauguració:
- Detalls
Una història de reconeixement
A principis dels anys 70, en els meus inicis en aquest meravellós món de la imatge fotogràfica a través de l'excursionisme, vaig descobrir per primer cop els indrets abandonats. En aquell cas, bàsicament petits pobles de muntanya en els quals l'estat dels llocs et feia pensar que els seus habitants, pertanyents a l'èxode del món rural a la menys o més gran ciutat, havien fugit a corre-cuita com si una maledicció hagués sobrevingut a les seves respectives comunitats. Habitualment eren llocs molt aïllats, dedicats únicament a l'agricultura i ramaderia de subsistència i comunicats únicament per camins de ferradura.
Ara bé, potser el que més em va copsar en aquestes descobertes va ser trobar calaixeres amb llurs calaixos més o menys plens de roba i de tot tipus de documentació personal no oficial de la família, tals com cartes i fotografies de fills enviades des del front de batalla de la passada Guerra Civil, o de parents més o menys llunyans. Ens entreteníem llegint-les amb una curiositat fora de límits. Amb la meva incipient afició a la fotografia i totalment mancat de tècnica, fotografiava tot allò que em cridava l'atenció d'aquells llocs, tant buits de vida humana com plens de presències. A banda de tot això i d'una manera inconscient, estava endinsant-me en el meu projecte Detritus del que us en parlo aquí.
L'any 2013, el meu fill Marc, a punt de finalitzar els seus estudis de fotografia a l'IEFC de Barcelona i, després d'haver tingut contacte amb el món fotogràfic dels llocs abandonats, encisat pren la determinació de fer el treball de final de carrera sobre aquesta temàtica i m'apareix un dia amb un petit llistat dels llocs on vol anar a capturar. El primer que té pensat és un petit poble d'Alt Àneu al qual només es pot accedir a peu. A banda d'estar a una distància considerable, aquest indret no és altre que Àrreu, un lloc idíl·lic. Em demana que li faci de taxista i jo, atrevit de mi, l'intento convèncer d'anar a algun altre lloc més a prop. No es deixa, i finalment, un cop jo aclareixo que no penso anar només de xofer, agafem cadascú el nostre equip i ens posem en marxa cap al Pirineu. En arribar, quedo encisat. Un cop m'introdueixo en una d'aquelles cases, el meu encís es desborda, els records s'acumulen i com si un ressort intern es disparés, torno a quedar enganxat en aquell indret. M'agrada previsualitzar cada imatge al detall, els enquadraments complexos, em deleixo a les penombres i com que també sóc un maníac del detall, utilitzo apertures mínimes. Tot això m'obliga a treballar amb trípode i exposicions llargues. Tot plegat, després de 6 o 7 hores de captura, veig que els llocs deixats de la mà de Déu m'han tornat a fer seu.
Un cop arribat aquí, torno a tenir un cuquet intern que m'obliga a continuar recercant nous llocs i fotografiar-los. Amb el meu ingrés a Facebook, el meu mur esdevé la primera sala d'exposicions per al nounat projecte Detritus. Un cop tinc una diversitat temàtica de llocs capturats (fàbriques, habitatges, molins, estacions, etc.) presento un projecte d'exposició a l'Institut d'Estudis Ilerdencs i queda aprovat. L'exposició Detritus, amb 45 imatges de gran format impreses sobre vidre i 36 imatges més sobre paper comentades mitjançant escrits fets a mida i d'altres d'autors diversos, tot fet per l'antropòloga Patricia Rocha Antonelli.
CONCLUSIÓ. Un treball d'aquest tipus i a la meva edat no és fàcil escometre'l només des del vessant expositiu, no m'haguera donat la força necessària. Aquesta força addicional l'anava trobant les estones de silenci i observació en els llocs on capturava, gairebé sempre sol. És impressionant la quantitat de preguntes existencials que es van generant, una darrere l'altra, tal com vas recorrent els indrets: ara un moble, ara la decoració d'una cambra, ara una prestatgeria buida, un cistell ple de pols, un armari gairebé destrossat, un sostre caigut... El silenci i les presències absents dels llocs et fan sentir de tal manera que, finalment, t'alies a ells com en una abraçada d'amic. Paraules com "injustícia" o "menyspreu" et vénen a la ment, fins a arribar a un punt que et transformes en una espècie de defensor de les causes perdudes i et dius a tu mateix: "Tota aquesta riquesa i treball que va ser, tot aquest servei entregat a persones ara per ara anònimes, no pot desaparèixer mai més." Penso també que una societat que permet això pateix alguna malaltia, segur. Com a conseqüència de tots aquests pensaments, decideixo anar a recercar la bellesa dels llocs i, paral·lelament, apareix la meva vessant interna de fotògraf documentalista, que em fa investigar per tal de trobar nous llocs, els quals han fet possible aquest treball, per altra banda, no acabat.
Espero que tot plegat serveixi per retornar una mica de dignitat i allunyar de l'oblit aquests llocs que en el seu moment àlgid van entregar el que tenien als seus usuaris, els quals crec que mai van imaginar ni de lluny que acabarien les seves vides fagocitats de nou per la natura.
Fotografies de la inauguració:
TURISME I CULTURA
