Des de mitjans dels anys seixanta, Josep Vernis ha bastit una producció artística rigorosa i coherent, fonamentada en la tensió dialèctica entre els elements formals del seu llenguatge plàstic: línia i color, figuració i abstracció, suport, textura i matèria. La seva eclosió com artista es produeix en un moment en què es viu el declivi dels informalismes -les abstraccions lírica i matèrica- i la recuperació de la figuració des de postulats diferents, fins i tot oposats: des de la iconografia freda i industrial del Pop-Art anglo-nordamericà, a les deformacions de matriu expressionista de la Nova Figuració centreuropea. La pintura de Vernis parteix inicialment d'aquest paisatge estilístic espigolant elements de procedència diversa, per a crear-ne una síntesi personal i un projecte artístic complex i estimulant. Des de la figuració deformada de Picasso -una influència, la cubista, de l'escola de Belles Arts-, a l'expressionisme lineal dels neofiguratius, i sense oblidar la impregnació de l'informalisme matèric, cabdal a Catalunya a través del mestratge que exerceix l'obra d'Antoni Tàpies.

Amb aquests vímets heterogenis, el llenguatge pictòric de Vernis està servit i a punt d'aixecar el vol. El conflicte, les tensions formals, seran un dels eixos vertebradors del llenguatge visual de Josep Vernis: tensió entre figuració i abstracció; entre l'orgànic i el geomètric; la dialèctica visual entre la línia i el color -entre el dibuix i la pintura-; la dicotomia entre la planitud del suport i les textures i materialitat de la pasta pictòrica, dels pigments. Fins i tot els contrastos violents en l'ús de gammes cromàtiques complementàries i la presència de colors agres, gairebé àcids. Tot remet a una obra crua i violenta, però a l'ensems poètica. Una poètica dominada per l'expressivitat, per la voluntat de formalitzar, de fer aflorar visualment, una realitat tan aspra com els colors i les línies amb els quals es representa.

Pel que fa als aspectes temàtics de la seva pintura, a partir d'una constant estilística expressionista, que el pas dels anys ha temperat, l'obra de Vernis cristal·litza en un tractament de la figura humana fragmentada i descontextualitzada, depurada de derives narratives i de tot allò anecdòtic. L'agressivitat de les interaccions entre les formes, com al·legoria visual de la violència en les relacions humanes, interpersonals -l'apel·lació al sexe, omnipresent en bona part de la seva producció- o socials; el crit; el dolor; la vida; la mort fins i tot. Vernis utilitza sovint algunes figures d'arrel clàssica, com ara Ícar, el brau o el Minotaure. Aquest darrer molt abundós en tota la seva obra, símbol i síntesi del component animal que nia en tot allò humà. Però, artista creador d'imatges potents i poc procliu al discurs i a la narració, utilitza aquests components mitològics com a dipòsits culturals i com a coartada per a la concreció visual del seu pensament, més que pel seu valor i contingut com a símbols literaris.

Respecte a les tècniques i materials, Vernis gaudeix d'una bona base adquirida durant la seva formació, i que ha projectat durant molts anys en la pedagogia artística, en els nivells de l'ensenyament secundari i universitari. Els seus procediments pictòrics són una síntesi entre tradició i modernitat. Parteix de la pintura a l'oli i els acrílics, que aplica en masses de colors, tan aviat espessos i texturats, com fluids o aplicats en forma de regalims i degoteigs. La utilització de nous materials, com els vernissos, ceres, òxids, ..., ha anat en paral·lel a la incorporació progressiva d'elements tridimensionals, que va obrir una via cap al collage i que ha desembocat en el relleu, en peces construïdes a base de vogits de fusta i on s'emfasitza la planimetria per damunt del color.

En els darrers anys, l'obra de Josep Vernis ha evolucionat cap a un enriquiment de la seva paleta cromàtica en detriment de la intensitat dramàtica en l'ús del color. També hi és present un cert gust per la valoració de l'objecte. Sobretot en les construccions a partir de fustes trobades i engalzades.

Un darrer element fonamental en l'obra de Vernis, és el fort component ètic que es deriva de la seva producció, però també de la seva actitud com a artista, i que s'ha traduït en la projecció cívica i social de la seva obra. Projecció concretada en camps tan variats com l'escenografia, el disseny d'interiors, el gravat, el cartellisme i l'obra pública en els formats de pintura mural i escultura. Tot plegat, conforma una obra marcada pel rigor i la coherència, tant estètica, com social i nacional.

Miquel Pérez i Mas
Professor d'Educació Artística a la Universitat de Vic

Fotografies de la inauguració:

Fotografies de la inauguració: