Heu vist alguna vegada un ocell quiet a la punta d'una branca d'un gran arbre? Té una panoràmica excel·lent, res no li fa nosa; rep els primers raigs de llum del matí encalmat i a la tarda es gronxa al ritme del vent. El gran espectacle de la vida.

Així és com jo veia la Chikako Taketani el 2005, quan feia tres anys que era a Ripoll i vàrem fer l'exposició a la Vall de Núria.

Ara, després de més de set anys d'estar junts i de viure el món de l'art a fons, he captat el compromís que ella té amb l'obra ben feta, el tractament que hi fa a l'inici, com conforma els colors un cop i un altre: els treu, els posa, els torna a treure, com si els volgués fer sortir de dins uns núvols màgics, o com si tinguessin por de ser massa allò que són. Així ens fa entrar dins el seu silenci, un silenci mut on no arriba la paraula, com els grans silencis, que et deixen tots els camins lliures per poder sentir-los intensament.

Aquest joc d'emocions sostingudes en una atmosfera suau i densa ens fa entendre l'espai-temps, i ens ho proposa guiant-nos en els temes del viatge, com si fos un conte de fades: gats, ocells, peixos i els vaixells suspesos en l'aire, a punt per començar un nou somni. Els trens que crea la Chikako es troben immersos en el temps i són impregnats de màgia, fantasia i mirades perdudes. Ella ho sap extreure del seu món del Japó, on els trens van plens a vessar dins un silenci extrem, que són els altres silencis.

A través de la temàtica de les noies amb quimono, veiem els estats d'ànim que viu. Són joves amb aspecte desenfadat i liberal, inhibides del que puguin dir. En el seu treball conscient, amb el propòsit d'arribar a ser més profund i tenir més força, primerament deixà de pintar la boca, més tard, el nas i, en l'última sèrie, fins i tot els ulls. Crec que és aquí on la Chikako arriba a un silenci pur, amb el qual ens deixa muts i sense alè, penjats en aquest núvol del temps. Ella ens ho vol fer sentir, amb totes les aromes del viatge, del gran viatge que és viure.

Aquí tenim una pintura de tons pàl·lids i tendres, que enamora i endolceix el cor a tots els que estimem i sentim l'art de veritat i ens diu, silenciosament, que l'art només té una finalitat, que és buscar-se i trobar-se per aconseguir aquests petits plaers que ens dóna la vida.

L'exposició que presenta a l'Espai Art l'Abadia - Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses és un clar exponent de la seva creativitat. Escoltem, doncs, els silencis enmig d'aquestes pedres carregades d'història.

Domènec Batalla

Fotografies de la inauguració:

En la cultura anglosaxona dominant, el culte al triomfador, al number one, al més veloç, al més ric, al més poderós i al més atractiu és aclaparador. Ha convertit l'existència en una cursa d'obstacles en què el més important sembla ser arribar el primer. Per contra, en aquesta mateixa cultura també es parla molt i bé del perdedor, the loser, d'una forma molt més poètica; sobretot al cine, el gran mitjà d'expressió cultural modern.

Els triomfadors són insofribles, fútils i previsibles. Els perdedors són més atractius. Tendres i vulnerables, porten escrit al front que, si bé és cert que naixem, fem el que podem i morim, també és veritat que mentrestant, la vida t'ofereix moments aïllats extraordinaris que convé aprofitar.

O no?

Abans de viatjar a Londres per inaugurar una exposició monogràfica sobre Meninas, l'octubre de 2008, seguia amb gran atenció el procés d'assecament del Tríptico rojo, tres teles de 162 x 130 cm cadascuna que estava pintant en aquell moment. Em preocupava que el vermell perdés brillantor. D'una banda, és important que hi prevalguin valors de l'indigo amb què està pintat el fons i, alhora, la transparència del text cal·ligrafiat sobre aquest color fosc quan encara és fresc és fonamental, però sé per experiència que aquest vermell, aplicat d'aquesta manera, té tendència a anar-se apagant a mesura que s'asseca l'oli.

Per tal que aquest joc de transparències i veladures existeixi, primer preparo amb cura el fons. Sobre el color blau fosc, quasi negre, acabat d'aplicar, cal·ligrafio tota la superfície de la tela amb un carbonet. La pressió del carbonet sobre el color tou obre solcs rítmics. Un cop s'ha assecat del tot, pinto el vermell amb un pinzell estil paletina, ample, i després passo sobre les pinzellades un drap amb el qual estenc el color fins que apareixen valors de l'indigo i la cal·ligrafia apunta amb el seu ritme inconfusible. El problema és que al mateix temps es va eliminant color i, per tant, intensitat cromàtica.

Aleshores vaig pensar en la possibilitat de fer una altra capa de vermell sobre de la primera, més centrada i amb una degradació lateral, per tal que la llum incideixi al centre i es vagi suavitzant cap a les vores. A més, segurament l'obra agafarà més volum, a la manera de l'Anish Kapoor que hi ha al CaixaForum (una obra singular: és, simplement, una protuberància a la paret). Cadascuna de les tres teles treballada independentment, sincronitzades, amb la mateixa intenció i un ritme idèntic.

Recordo haver llegit que Camille Corot deia que els quadres haurien de tenir sempre un sol focus de llum, almenys un de principal, que destaqui. Capaç d'atreure la mirada, de capturar-la. Un lluminós exercici de seducció. Després ve la resta del quadre, darrere d'aquest primer impacte. Pot ser la lluïssor d'una mirada, de la llum sobre l'espatlla d'una model, o un reflex del sol sobre l'aigua d'un estany.

Cadascuna de les teles del Tríptico pretén ser tota ella un únic focus de llum i d'atenció.

Vaig deixar l'aplicació del vermell sobre el vermell per la tornada, esperant que mentrestant l'oli s'assequés més. I aleshores va arribar Londres. I Rothko a la Tate Modern. Des del principi d'aquestes obres, de l'estil de Tríptico rojo, la seva presència i saludable influència han estat molt presents. Però quan vaig veure que el "secret" de la potència del seu color és que l'aplicava per capes, més d'una i més de dues, la meva gratitud cap a ell va adquirir encara més rellevància, si és possible.

Anish Kapoor, Corot, Rothko. També hi podria afegir Barnett Newman, sobretot el seu Vir Heroicus Sublimis, del MoMa: m'agrada com aborda el tema del vermell i de la mida. I Yves Klein, per la seva fidelitat a un color. La influència de Mondrian també es troba darrere de moltes obres prèvies, constructivistes, que han anat derivant cap a aquest únic vermell dominant. I el Quadrat blanc sobre fons blanc, de Malevitx. I Cy Twonly, naturalment, per l'elegància amb la que juga amb la cal·ligrafia i l'espai. I tots aquells que m'han mostrat camins, solucions, m'han explicat històries, m'han emocionat i, en algunes ocasions, com aquest Rothko de la Tate Modern, commocionat.

Ahir em vaig ficar al llit amb la sensació que havia de fer-ho, per fi: afegir vermell al vermell. Estava treballant en unes Meninas amb un fons vermell intens. Tenia vermell a les mans, a la samarreta, als pantalons, tenia vermell a l'ànima. I aquest matí, ben d'hora, he vingut a l'estudi i he atacat l'objectiu. El resultat és esperançador. El color ha experimentat una pujada espectacular. Ara s'ha d'esperar pacientment que s'assequi, a veure com queda. I si cal, com diu Rothko, hi afegiré una altra capa.

Tantes com sigui necessari.

Aquest matí, dilluns vint-i-set d'octubre de dos mil vuit, he sentit per fi la proximitat d'aquest quadre vermell que persegueixo des de fa anys.

Dues o tres capes de "vermell permanent mig" més tard, vaig patir un petit accident a l'estudi. Estava pintant una tela gran, recolzada a la paret, i, massa a prop, s'assecaven les teles del Tríptico, apilades unes sobre les altres, de manera que la que apuntava a l'exterior mostrava la cara, és a dir, la part pintada. Hauria d'haver-la posat al revés, per protegir-la, però volia veure com evolucionava el color, dia a dia, hora a hora. I va passar el que havia de passar: sense voler, vaig tacar el vermell amb pintura fosca, en un moment d'exaltació gestual a la tela del costat.

No me'n vaig adonar fins al cap d'uns quants dies: pel que sembla, el meu seguiment minut a minut no era tan estricte com jo em pensava. Les taques eren petites, però suficients perquè el conjunt se'n ressentís, i estaven seques i firmament instal·lades al seu llit carmesí. En aquestes obres tan essencials, qualsevol alteració, per petita que sigui, és enorme.

Vaig valorar la possibilitat d'intentar esborrar aquelles taques tan inoportunes, però sóc un restaurador pèssim i sabia que encara ho espatllaria més. Finalment vaig decidir ser valent, convertir el Tríptico en un Díptico i pintar sobre del descartat. Sé per experiència que una Menina sobre gairebé qualsevol composició és perfectament capaç de fer-la seva. En moltes ocasions he pintat el seu contorn poderós sobre Dameros, cadires (una sèrie anomenada Suite Nicea), Héroes Anónimos, collages diversos, i sempre els assimila, els fa seus. Fins i tot els fa millors.

Alfonso Alzamora
entre Creta y Sausalito

Fotografies de la inauguració: