ANATOMIA D'UNA EXPOSICIÓ
Sobre les maneres de mirar
FORA D'EXPOSICIÓ: L'EFÍMER (el que no veurem)
Tothom accepta ja, que la tendresa perjudica el progrés. (Miquel Martí i Pol) ¹
Les persones, les seves ocupacions, els seus càrrecs, els seus lligams, els seus ritmes, els seus rituals... construeixen les històries individuals, els relats documentals, les micronarratives que ajuden a construir la història. Són els protagonistes efímers d'aquesta exposició, la seva condició d'efímers fa que hagin desaparegut dels seus escenaris, aquests resten plens de rastres i esteles. Van ser els protagonistes d'una societat, la industrial, que s'ha anat transformant.
Tal com explica John Berger, les imatges, al principi, es van fer per evocar l'aparença d'alguna cosa absent i, progressivament, es va prendre consciència que la imatge sobreviuria a allò representat i així és, que es va prendre consciència creixent del document històric. Document que no serà present en aquesta exposició.
L'ESCENARI: ALLÒ PERMANENT
Veure el que es té davant exigeix una lluita constant. (George Orwell)²
Les grans estructures fabrils són joies de l'arqueologia industrial, grans estructures de ferro, vidre i obra, espais diàfans que guarden tipologies arquitectòniques d'una època on la modernitat va fer realitat algunes de les seves utopies inicials: l'exercici del treball, la col·lectivitat, l'espai comú,....
Ara molts d'aquests espais, les antigues estructures fabrils, s'han anat buidant, resten com testimonis permanents, escenaris d'un passat amb consciència de present. Una lectura interpretada d'aquests espais els converteix amb protagonistes d'aquesta exposició.
L'EXPOSICIÓ: LES MANERES DE MIRAR
Tota imatge encarna una manera de mirar (...): La manera de mirar del fotògraf es reflecteix en la seva elecció del tema. (John Berger)³
La mirada de l'Anna Pagespetit ens ensenya, amb la seva obra fotogràfica, des de la societat actual, el present, una mirada poètica, que captura esteles de moments passats. Les seves fotos són poemes visuals que re dibuixen els espais buits i els dóna una nova dimensió.
Fa enfocs geomètrics que ens recorden el ritme ordenat de les tipologies arquitectòniques industrials, s'atura en uns dels grans protagonistes: les màquines, testimonis inerts d'un moment, d'un procés de treball i de producció.
Amb una mirada inquieta, continua el recorregut cap a espais foscos, sense rastres d'humanització, més, que alguns mobles de l'entrada amb fitxes, claus, llums,...testimonis silenciosos d'un moment d'activitat, com frases d'un poema de Miquel Martí i Pol:
La sirena petita, els rellotges elèctrics de les quadres.
Els motors i les corretges.
Les màquines, el fil, els fluorescents. 4
Amb aquestes belles imatges, esteles d'una etapa, l'Anna encara, de manera subtil, una qüestió més profunda; la que recorda George Steiner sobre el pes del passat, en el seu text sobre La idea d'Europa, quan ens diu: "(...) la qüestió, ..., és més profunda. Fins un nen europeu s'inclina sota el pes del passat, com tantes vegades ho fa sota el pes de la motxilla escolar sobrecarregada." 5
Carme Ortiz
Crítica d'art i professora d'art a l'escola Lotja de Barcelona
Primavera 2012
1 Citat al poema No estem mai sols de Miquel Martí i Pol, forma part del poemari La fàbrica, 1959.
2 George Orwell In Front of Your Nose, First published: Tribune. — GB, London. — March 22, 1946.
3 John Berger, Modos de ver, Editorial GG. Barcelona 2000. pp.16
4 Citat al poema Homenatge a Miquel Bauça de Miquel Martí i Pol, forma part del poemari La fàbrica, 1959.
5 George Steiner, La idea de Europa. Bibiloteca de ensayos
Rostre i emoció: expressions facials.
Cap a una història natural de l'expressivitat de les cares.
He de confessar que en el mateix moment que en Miquel Quílez em va exposar la idea generadora de l'exposició que presentem, em vaig sentir profundament interessat per la seva proposta i quan, al seu taller d'Alcanar, vaig poder veure, mirar, observar i interpretar els matisos del significat d'una bona part de la seva obra, el meu interès es va transformar en entusiasme. Guardava en la meva memòria algun registre entre el llistat de les cares que van servir a Charles Le Brun per presentar, el 1668, la seva famosa Conference sur l'expression genérale et particuliére des passions. Tenia ben present, entre altres, el riure, la tristesa, el menyspreu, la veneració o la còlera, però he de reconèixer que les cares de Quílez em van captivar. Sí, encara recordo com cada cara, cada emoció, m'exigia un ritme diferent de la respiració. És veritat que un rostre, ben observat, mai et deixa indiferent i les representacions de Quílez corresponen del tot, a veritables estats de la ment manifestats en les expressions facials i en algun moment vaig pensar en cognició facial, clar que no et deixa indiferent! El llarg camí de l'evolució ha deixat un seguit de circuits cerebrals i de sinapsis, relacionats amb la percepció i l'expressió de la cara, d'una tal complexitat que el resseguir l'acte cognitiu de mirar una cara, amb una certa atenció, resultar ser un d'aquells viatges fascinants en que els camins de la racionalitat i de l'emotivitat es creuen i entrecreuen mentre es realimenten construint màgics bucles informatius capaços de generar veritables móns d'experiències possibles.
Afirmem, de bon principi, que el contingut de l'exposició que presenta Miquel Quílez té el doble sentit de l'oportunitat i de l'originalitat. Resulta ser tot un encert la presència en la llunyania d'un Le Brun que es movia en l'òrbita del famós text de Descartes Les passions de l'ame publicat el 1649 on reconfigurava temes esbossats per Aristòtil, Sant Agustí o Sant Tomàs, entre altres, que donaria la sortida a un circuit discursiu capaç d'emplenar bona part dels segles XVIII i XIX sota l'etiqueta d'estrella, la Fisiognomia o l'art de conèixer a les persones a través de les faccions de la seva fisonomia, de la seva cara.
La ment de Quílez aconsegueix harmonitzar l'univers de les referències amb el de les intuïcions i sembla alimentar-se del tabernacle dels grans interrogants. És una persona quasi obsessionada pel coneixement i en la seva obra més recent, en la que aplica el rigor compositiu de l'autèntic mestre que és, observem com els ulls de l'artista són capaços de mirar a la manera del naturalista, de l'antropòleg, del psiquiatre o del poeta. La proporció i la mesura dominen el quadre i l'expressió de les emocions beu de la màgia del millor dels realismes, el de les fonts dels camins de l'evolució.
Volem fer notar la presència, en aquesta mostra d'estats d'ànim, de les misterioses juxtaposicions a base de formes geomètriques vestides de colors que fascinen a Quílez, enamorat de la gamma dels infinits grisos de l'interrogant, capaços de transformar els colors en pinzellades personals i presidit tot pel traç que és llei en la seva pintura, la sobrietat precisa generadora de l'espai d'austeritat que emmarca les seves composicions.
El contrast entre la naturalesa de les cares, el treball de l'evolució a través de milions d'anys de biologia real, de presència del temps, i la il·limitada finitud de l'abstracció geomètrica a la qual li ha crescut el color ens sembla una gran troballa de Quílez - un màxim de creativitat, diríem en termes matemàtics – que el condueix a sortir del tot de l'òrbita de Le Brun, el seu imaginari company de viatge.
Sebastià Serrano
Catedràtic de la Universitat de Barcelona