Què passa quan la pintura s’allibera dels límits del quadre?
Des d’una mirada clàssica, el punt de partida de l’obra de Xavier Escribà sempre és la pintura. Trenca, però, amb el convencionalisme de la seva aplicació, transgredint les fronteres del llenguatge pictòric. Una pintura alliberada de la seva planimetria pren protagonisme, erigint-se ella mateixa com a pell, com a cos, com a buit, com a temps, deixant de ser per esdevenir allò altre. En la seva Teoria estètica, Adorno ja ens havia posat sobre avís: “És obvi que res relatiu a l’art continua essent obvi, ni la seva vida interior ni la seva relació amb el món”.
En l’obra d’Escribà la pintura es presenta com l’embolcall mateix, com el propi objecte de la cerca artística. La pintura és espai, és temps. En una línia més conceptual, no es tracta de projectar una il·lusió òptica que atansi a despertar els sentiments, sinó que els vol fer tangibles. La seva pintura és tel·lúrica, és onírica, és superfície, és cavitat, en definitiva, és receptacle per a tot allò que la mirada intersubjectiva de l’esperit li sàpiga projectar.
Les peces d’Escribà s’inscriuen en la necessitat de trencar els comportaments adquirits per tal de transformar i construir noves realitats. El paradigma de l’art com espai de veritat ha d’anar de la mà de la seva interpel·lació i és així com es transcendeix la subjectivitat de l’individu i l’objectivitat de la peça. És quan despulla la pintura i n’extrau les seves anelles del temps, a cada capa, a cada plec, a cada degoteig s’hi inscriu una història esperant ser desvetllada, només cal mirar-la amb l’ànima als dits.
Gairebé com un demiürg, construeix espirals infinites o esguarda els silencis closos de la mateixa manera que un cirurgià escruta la dermis dels cercles per retrobar el batec dels colors. Històries contades en els volums dels impossibles, dels líquids conjurats amb el temps. Al seu taller, Xavier Escribà sembla haver decidit somniar des de la pintura com a realitat autònoma, no per descriure el món, sinó per viure’l des de la metàfora amb la qual construir el camí des de la seva aportació artística.
Pilar Giró
“Allò que veiem a la pantalla no és viu; allò que succeeix entre l’espectador i la pantalla sí que ho està”
Jean-Luc Godard
Deia John Berger que, en certa manera, la pintura és quelcom semblant a col·leccionar les imatges del món per endur-nos-les a casa; el cinema, per contra, ens permet traslladar-nos des del lloc on som fins al lloc de l’acció. La pintura i el cinema són les dues grans arts de la mirada. És imatge viscuda, imatge d’un altre temps que la pintura reté i el cinema deixa fluir, ambdues, però, són arts temporals que ens permeten transitar en l’instant precís i des del qual ens podem atansar al món.
En la seva doble funció de veure però també d’endevinar, la mirada és quelcom similar al que succeeix quan observem el món. Mirar implica endinsar-se en les vísceres d’allò que resta ocult rere l’ombra d’una presència, la forma sostinguda que emergeix a la superfície o que es fon en ella, perquè és justament allà, en la realitat com en el somni, on es diposita la presència del món; només el pensament, és a dir, la mirada, poden aconseguir desvetllar-la. En aquest senyal precís i determinant, gestat al llarg d’una vida que s’ha pres el seu temps per comprendre allò que il·lumina el món, és on se situa el treball d’Isidre Manils. La pintura, l’essència del seu llenguatge —quedes de la dècada dels 90 i amb el desig de reverberar-la en la lluentor que només la imatge cinematogràfica posseeix i que l’evoca a un procés de desaparició de la matèria—, traça la seva pròpia praxi, des de la subjectivitat de l’intel·lecte. El coneixement profund de l’ofici, la recerca de bellesa dipositada en els senyals quotidians, l’indret on el gest més humil pren la seva màxima dimensió i on l’experiència d’allò bell es transforma en pensament —com apunta Adorno—, és el lloc on reposa el seu quefer artístic.
El seu procés creatiu és obert a una combinatòria infinita de possibilitats —procediment que inicia al taller amb la manipulació d’imatges extretes de revistes i diaris, els quals sotmet a un procés d’ocultació i revelació—, on la llum i el moviment s’entrellacen en una actitud similar a la del cinema.
Acoblaments és un treball experimental de la dècada dels 80 on l’associació d’imatges per sensacions—a la manera de Gilles Deleuze—, esdevé el punt de partida del recorregut expositiu. Tires de fotografies Polaroid impregnades de la llum que projecta un televisor en blanc i negre en la foscor de la nit; formes intuïdes, presències sostingudes, desdoblaments, enquadraments. El ressò, en definitiva, de les veus llunyanes que habiten en la gran pantalla i que esdevenen el corpus creatiu d’un col·leccionista d’imatges.
Natàlia Chocarro Bosom