"La cultura es un medio para la comprensión colectiva, no una espiral para escapar del mundo"

Creemos pertenecer a un colectivo de creadores y pensadores latinoamericanos, que intentamos construir identidad a partir de asumir nuestro mestizaje, afianzándonos en lo que tenemos en común, realizando así obra que transporte historia, desocultándola.

En Sudamérica, hablar de la "Escuela del Sur", referencia un estilo, un concepto, una filosofía y la multiplicación exponencial a través de generaciones. De ahí viene nuestra formación plástica, la cual incluye el aporte de las vanguardias universales.

La denominación surge de Joaquín Torres García, el maestro uruguayo-catalán y de su ciclópea tarea pedagógica y plástica en las orillas del río color de león que parece mar: el Río de la Plata.

Torres, inicialmente formado en la cultura mediterránea y partícipe activo en las vanguardias europeas, intenta con sensibilidad intuitiva y racionalidad de maestro, priorizar a la América negada en la construcción de identidad continental, al regresar a su ciudad natal, Montevideo.

Así entonces, la figura de Torres tiene en este escrito solo un carácter simbólico. Su aporte, representa junto a todos aquellos creadores-hacedores que tuvieron y tienen la voluntad del "ser-paisano", del "ser-Mapu" (tierra, en lengua Mapuche), que late en nuestras entrañas por sangre o por cielo. Las eternas culturas agrarias, rescatan un sentido de trascendencia, siendo conexión con el origen para "el ser y el estar" viviendo.

Las obras son estructuras en frontalidad, relación de partes, donde lo háptico (lo táctil) se acopla con lo visual, el tono (color dentro de una escala de valores) tiene peso y crea climas; las líneas, puntos y planos, eterno lenguaje universal, estructuran desde lo gestual o geométrico.

Lo "colectivo", asumido como indispensable, acarreando tradición.

La "huella", esa pulsión particular del creador, producto de la "mano que hace", está presente. Eterna pulsión vital de afirmación romántica que da lugar a lo incierto. La emoción directa, presencia de la intuición, en las estructuras y derivados compositivos.

El "territorio", geografía humana de quien camina y es con los otros, sin dejar de ser paisaje, generando, quizás, un orden vital que pueda ligar a los seres humanos desde la época que nos toca vivir...

Tríada como intención siempre presente al hacer obra para compartir.

Atahualpa Yupanqui
Poeta y músico argentino

Fotografies de la inauguració:

Quan Giacometti es referia a "un cert fenomen que anomenem escultura" ho feia per dir que havia començat a entendre allò que l'obsessionava: el sentit del seu ofici. La selecció d'obres de Salvador Juanpere que podem veure al claustre del Palau de l'Abadia esdevenen una mostra de l'interès de l'artista aquests últims anys per pensar en aquest fenomen.

A partir de la reflexió sobre els confins lingüístics, conceptuals i tècnics de l'escultura i establint un diàleg amb la història de l'art tot apropiant-se d'artistes com Bernini, Brancusi, Beuys, Bourgeois o el mateix Giacometti, l'artista inicia un joc meta-artístic en el qual rescata el virtuosisme tècnic per situar-se en un espai simbòlic i conceptual. En aquest lloc són indispensables de la mateixa manera la forma i la idea, i és per on l'artista transita mogut per una necessitat de treball manual i de pensament.

Juanpere recrea les seves eines, ens mostra els trossos de marbre sobrants d'altres escultures i redueix el seu espai de treball a blocs de pedra que transporta amb un transpalet. Amb aquestes mostres del fer diari de l'artista, el claustre esdevé una escenografia poètica del seu taller, un boci de l'espai-refugi des del qual l'escultor pensa i on esdevé, alhora, aïllat i permeable als fluxos de la vida. Al taller, a l'estudi, és on la quotidianitat uneix d'una manera màgica la inquietud intel·lectual amb allò més natural de l'ésser, el contacte amb la matèria, que Juanpere treballa amb les mans, les eines i el temps de la mateixa manera que un pagès dona forma a la terra.

Si al camp hom demana als déus o a la climatologia que el treball avanci, Juanpere evoca els seus homòlegs artistes i poetes i pensadors mitjançant el text, tensant a través del diàleg els postulats del barroc i de la modernitat per intentar desaprendre i entendre el treball escultòric. Com Giacometti, l'artista sembla dir-nos: "treballo per intentar comprendre el que passa", i per fer-ho engega una investigació que posa al centre l'objecte com a pensament.

Avui la fusta, el marbre i els dibuixos, un cop acabada la conversa amb els clàssics i la feixuga lluita amb les cavil·lacions de l'artista, resten – a cent quilòmetres de distància del seu taller – en un estat de repòs transcendent. Ajaguts damunt la penya, directament a terra o a tocar de la paret centenària mantenen, però, una actitud d'alerta: preparats per una nova batalla de relats amb l'espectador.

Des de les seves primeres escultures a la dècada dels 80 partint de referents de l'art povera i de la influència de Brancusi o Beuys, en els darrers anys, Salvador Juanpere ha dirigit el seu treball cap als mecanismes més instrumentals i formals del camp expandit de l'escultura i els girs metalingüístics dels seus processos. Un treball escultòric que combina amb referències a les grans figures de l'escultura occidental com Bernini, Brancusi, Giacometti, Beuys, Oteiza, Judd, Penone o altres. Juanpere ha dut la pràctica de l'escultura a totes les seves possibles aplicacions, des del treball a petita escala fins a l'escultura pública permanent. La seva obra figura en diverses col·leccions públiques i privades com el MACBA, La Fundació La Caixa, el MAMT, o La Fundació Vila Casas. Ha exposat individualment en nombroses galeries i té obra pública a Catalunya, Corea del Sud i Finlàndia.

Diana Juanpere Dunyó
Historiadora de l'art

Fotografies de la inauguració: