UN COR CORAL

A la darrera exposició d'en Pere Casanovas –al Museu de Sant Pol de Mar (Maresme)–, les escultures eren distribuïdes per la sala talment els musics en un concert. Mig a les fosques, el conjunt predisposava al silenci, a caminar sense fer soroll. Amb emotivitat, mentre les mirava, l'espectador respirava l'aire dens de l'instant i esperava un esclat sonor imminent. L'espera sens fi, al capdavall, esdevenia tensió. I la tensió, fet i fet, era música. I els sons d'aquesta música no provenien pas de notes, ans de la presència d'unes formes. I aquestes formes, en fi, eren el ressò d'un intangible que, a poc a poc, penetrava en el cervell a través dels ulls. Formes vestides elegantment. Així com la solista de la humil flauta de bec pot abillar-ne com una emperadriu bizantina a l'hora de sortir a escena, així també les escultures d'en Pere Casanovas –fins i tot les més senzilles– anaven vestides de gala per les seves textures. Formes elitistes i democràtiques cantant a cor. Si les obres de segons quins artistes no volen companyia, i reclamen rebecament atenció individualitzada, les d'en Pere Casanovas, per contra, proposen sociabilitat. Han estat fetes per a anar en estol, per a donar-se corda com els batecs del cor, per a prodigar-se com un recital de lletanies. Són escultures sociables, i és la percepció d'aquesta sociabilitat que m'instiga a precisar-ne la particularitat.

Primerament, les escultures d'en Casanovas no permeten interpretacions teòriques, és a dir, no són repliques de discursos sociològics recognoscibles. No expliquen històries, no argumenten res. Són formes abstractes, sí, però d'una abstracció antisintètica. Igual com les formes canviants que engendren els núvols, així varien aquestes escultures. No són pas afectades per transformacions d'ordre cinètic. Les formes que les configuren es mantenen intactes. En canvia el fons, perquè el fons aplega un munt de significats. Tenen papers bescanviables segons el veïnatge. Una mateixa obra al costat d'una altra o d'unes altres esdevé còmica o tràgica, és a dir, s'empelta adés de glòria adés de misèria segons quin testimoni rebi pel camí. I justament és aquesta permeabilitat, que les fa modernes. Profundament sociables. La permeabilitat les relativitza o bé les emfasitza, les ironitza i les fa mirall de la realitat humana. Les colles de militars pintats per l'artista neerlandès Frans Hals no glossen pas la guerra, sinó que apareixen bevent i cantant, proclamant bonhomia –una manera de defensar la pau–; així mateix, les escultures d'en Casanovas reclamen la presència de la seva tropa, no pas per a afermar-se com a penya, sinó per a celebrar l'estendard que defensen: la poesia. I és aquest matís de sociabilitat –llur particularitat– que pretenc fer notar abans de cloure la presentació.

Fer poesia no és poetitzar. Poetitzar és decorar la realitat. Altrament, fer poesia és dir la realitat completa en un ara que fa presents –que socialitza– passat i futur. Que esclata com un llampec i ens mostra l'arrel que uneix, soterradament, totes les diferències. Que les fa jugar sense deixar que cap esgarriï la unitat. Si fer poesia no és poetitzar, fer democràcia no és contemporitzar amb els canvis socials, sinó exigir-nos l'oportunitat de ser diferents per torns, diferents per a poder adquirir l'experiència de cada un de nosaltres. La comprensió total. Si cada color, en un grau o en un altre, conté el cromatisme de tots; si cada forma guarda dins seu la fórmula de totes les altres; si cada so pot contenir un do, un re, un mi, un fa, un sol... vol dir que la realitat profunda de l'art és sociable, sociable sense necessitat d'ésser sociològica. Sociable com el teixit que ordeix la vida. Coral per a ésser poesia. Un vincle entre èpoques que es nega a trepitjar la torxa heretada dels nostres predecessors. Aquesta coralitat és el que proclamen amb barroquisme les formes, aparentment sintètiques, d'aquesta exposició.

Antoni Llena

Fotografies de la inauguració:

Quan en Gerard Sala, artista que admiro profundament, em va demanar de fer una exposició d'obres de la nostra col·lecció a Sant Joan de les Abadesses, immediatament li vaig dir que sí per dues raons: per l'amistat que sento envers ell i per l'afecte que tinc a aquest vila. De petit havia estat a Sant Joan de les Abadesses amb una persona que treballava amb els meus oncles avis, Beatriz i Victor Romano. Es deia Rosita i era de Sant Joan. A més a més en feia bandera, perquè no hi havia conversa amb ella que no fes esment del seu estimat Sant Joan de les Abadesses. Tot plegat ho tinc com un record preciós de la meva infància.

Quan vam visitar el meravellós espai expositiu del Palau de l'Abadia, Núria Poch, la Directora del Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró i jo, no vam dubtar en què fóra ideal mostrar l'obra de dos artistes, un a la planta baixa i l'altre al primer pis. Haguérem pogut escollir artistes de la generació d'en Gerard i reproduir, d'alguna manera, la tercera exposició que vam fer a la Nau Gaudí de Mataró, però el fou el propi Gerard que ens va animar a mostrar obres de dos artistes catalans de tant renom com són Josep Guinovart i Albert Ràfols-Casamada.

Segurament, de tots els artistes de la seva generació, que també inclou a Tàpies, Hernández Pijuan, etc..., són els artistes millor representats a la nostra col·lecció, perquè tant a la Carmen, la meva dona, com a mi, ens van robar el cor des que vam conèixer la seva obra i, posteriorment, els vam conèixer personalment. En poques ocasions hem plorat tant la pèrdua d'uns amics pels quals hem sentit sempre una admiració enorme. L'esposa d'Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona, ho sap perfectament, com també ho sap la Maria, filla de Josep Guinovart.

Núria Poch ha escollit per a l'exposició el millor d'ambdós artistes i crec que aquesta exposició fa justícia al seu immens talent i creativitat.

És el meu petit homenatge personal a aquests dos catalans, que d'haver viscut i treballat a Nova York, avui serien figures mundials de l'art contemporani.

Lluís Bassat

Fotografies de la inauguració: