Dins dels merescuts homenatges a Josep Guinovart és bo que es tingui en compte la influència que l'art romànic va tenir a la seva obra. I és bo que l'exposició es faci prop d'un monestir, en gran part medieval, com Sant Joan de les Abadesses.

No és gratuït que l'art contemporani català i d'altres països tingui en l'art romànic, l'art que s'estén per Europa els segles XI i XII i que a Catalunya té un valor especial, si considerem la pintura mural i sobre taula conservada, un punt de referència molt potent. Si oposem art romànic i art gòtic, també i més nombrós a Catalunya, veiem que estem davant de dues visions del tot diferents.

D'ençà dels segles II-III, la societat i la cultura de l'antiguitat tardana, més preocupada pel més enllà i per la salvació de les ànimes, va començar a abandonar les formes que es podien veure a la natura. El pensament de Plató, que oposava la matèria (inferior) al món de les idees (superior), fou reelaborat pels primers pensadors cristians de manera que, la representació de les formes materials, sensibles, era substituïda per la representació de les realitats sobrenaturals, invisibles als ulls del cos i visibles als de l'ànima. La imatge esdevenia així una via anagògica cap a Déu. El gòtic suposarà abandonar aquesta visió i tornar a la filosofia d'Aristòtil, tornar d'alguna manera a observar la natura. (...)

Però aquest mirar el romànic dels artistes catalans, que busquen en el romànic català els seus antecedents artístics, malgrat que cada un d'ells segueixi el seu camí dins l'art contemporani, és quelcom que trobarem de manera clara en diverses obres de Guinovart. I ho trobarem breument des del punt de vista formal i, sobretot, des del punt de vista conceptual. (...)

Així, en l'obra de Guinovart trobarem una primera etapa, als voltants dels anys 50, on les característiques formals del romànic hi són presents: la frontalitat i el hieratisme; dominen les dues dimensions (i no pas tres); la perspectiva és jeràrquica; la llum és tota i homogènia, no crea ombres ni matisos; és visible un gust pels colors variats i contrastats, normalment plans; tendència a la imatge conceptual, i sovint amb connotacions simbòliques. I els rostres tenen l'esquematisme del romànic. (...)

A la segona planta del claustre del Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses es presenta, en aquesta exposició, un altre aspecte en l'obra de Guinovart que expressa la vinculació de l'artista amb el seu temps, prenent partit, sovint, en el seu art, en la realitat des d'un punt de vista social i progressista i adquirint compromís polític. Recordem en aquest sentit les seves obres El Che (1967), Homenatge a Allende (1973), Homenatges a Garcia Seguí I i II "El noi del sucre" (1975).

En la seva pintura hi ha molt sovint referències musicals i literàries. Quant a música pensem en Blues (1952), Dizzie Guillespie (1986) i, en aquesta exposició, la sèrie de 8 estampes dedicades a Carles Santos (2006). Va fer programes de mà de sessions de jazz i els dibuixos per a l'Antologia de Cants espirituals negres, publicada per Cobalto.

Pel que fa a referències literàries, a part de la sèrie de 8 guitarres en homenatge a Federico Garcia Lorca de 1998, trobarem la sèrie Poeta en Nueva York (1998) i també els homenatges a Màrius Torres (1998-2000), a Pere Quart (La vaca de mala llet, 2000), Salvat Papasseit (1963 i 1964), J.V. Foix i a Miguel Hernández, entre altres escriptors.

Creiem que Josep Guinovart és un dels artistes més importants de la Catalunya del segle XX i que és indispensable que ocupi un espai fix en un Museu d'Art Contemporani Català.

Eduard Carbonell Esteller
Catedràtic en història de l'art especialitzat en patrimoni cultural i museologia,
director del Museu Nacional d'Art de Catalunya, entre 1994 i 2005.

Fotografies de la inauguració:

[...] És fàcil sentir el silenci de les coses dibuixant.El silenci que tenen les coses mentre són observades. El dibuix té un innegable punt d'humilitat, no pot dissimular la seva pobresa, ni la seva nuesa. No existeix cap altre mitjà tan senzill, un tros de paper i un llapis són suficients per establir un vincle de reciprocitat entre l'interior i l'exterior.

[...] Les operacions mentals són d'un ordre molt simple: la relació, la similitud, la comparança, la tipologia. I més simples encara: les mides, les proporcions, la posició, les distàncies, les proximitats, la llum, sobretot, la llum. Operar amb tot això és admetre aquest cos a cos que s'estableix entre el que dibuixa i el que és dibuixat, o entre el dibuix i el que el mira. Operar amb tot això requereix tenir consciència de la pròpia posició. Una posició que és mental, ideològica i emotiva."És hivern. Sóc davant d'un arbre, fa fred, tot és adormit i quiet. Dibuixo l'arbre. Unes setmanes més tard: és hivern encara. S'ha escalfat una mica l'ambient i el dia ha guanyat uns minuts de llum, tot és adormit i quiet, però la saba ja és activa dintre de l'arbre. Dibuixo l'arbre".

[...] És el plaer de la transformació física de les coses, és la tensió de la recerca en allò palpable, és el plaer vital a prop del desig. És el plaer de construir alguna cosa amb les mans, de manipular, de transformar els materials -o els dígits, tant se val-, per obtenir un objecte nou. Reconèixer aquest plaer és un acte de resistència política, és, com el mateix art, una afirmació de la vida.

[...] En art, res es pot produir fora del seu context, especialment del'immediat, però també del referencial, de l'històric, del cultural, del social. Cap home és una illa. Aleshores, a partir de la simplicitat inicial d'una obra qualsevol, fins i tot un insignificant dibuix, sense cap o amb ben poca modificació, tan sols per la nova direcció que ha decidit prendre, pot començar a fer preguntes i vincular referències, com aquest xiprer que ara jeu indiferent al desencaixament dels marcs que l'enquadren i "[...]dorm.//ara dorm.//dorm."

Àlex Nogué, 42º Nord / 2º Est, A: Dibuixar un arbre.
Barcelona: Comanegra, 2003, p.122-125

Fotografies de la inauguració: