fbpx
TwitterFacebookYoutubeRSS
  • Inici
  • Palau de l'Abadia
  • Espai Art l'Abadia

Isidre Manils - Ficcions, Fundació Vila Casas

170506. ISIDRE MANILS.Ficcions-2

“Allò que veiem a la pantalla no és viu; allò que succeeix entre l’espectador i la pantalla sí que ho està”

Jean-Luc Godard

Deia John Berger que, en certa manera, la pintura és quelcom semblant a col·leccionar les imatges del món per endur-nos-les a casa; el cinema, per contra, ens permet traslladar-nos des del lloc on som fins al lloc de l’acció. La pintura i el cinema són les dues grans arts de la mirada. És imatge viscuda, imatge d’un altre temps que la pintura reté i el cinema deixa fluir, ambdues, però, són arts temporals que ens permeten transitar en l’instant precís i des del qual ens podem atansar al món.

En la seva doble funció de veure però també d’endevinar, la mirada és quelcom similar al que succeeix quan observem el món. Mirar implica endinsar-se en les vísceres d’allò que resta ocult rere l’ombra d’una presència, la forma sostinguda que emergeix a la superfície o que es fon en ella, perquè és justament allà, en la realitat com en el somni, on es diposita la presència del món; només el pensament, és a dir, la mirada, poden aconseguir desvetllar-la. En aquest senyal precís i determinant, gestat al llarg d’una vida que s’ha pres el seu temps per comprendre allò que il·lumina el món, és on se situa el treball d’Isidre Manils. La pintura, l’essència del seu llenguatge —quedes de la dècada dels 90 i amb el desig de reverberar-la en la lluentor que només la imatge cinematogràfica posseeix i que l’evoca a un procés de desaparició de la matèria—, traça la seva pròpia praxi, des de la subjectivitat de l’intel·lecte. El coneixement profund de l’ofici, la recerca de bellesa dipositada en els senyals quotidians, l’indret on el gest més humil pren la seva màxima dimensió i on l’experiència d’allò bell es transforma en pensament —com apunta Adorno—, és el lloc on reposa el seu quefer artístic.

El seu procés creatiu és obert a una combinatòria infinita de possibilitats —procediment que inicia al taller amb la manipulació d’imatges extretes de revistes i diaris, els quals sotmet a un procés d’ocultació i revelació—, on la llum i el moviment s’entrellacen en una actitud similar a la del cinema.

Acoblaments és un treball experimental de la dècada dels 80 on l’associació d’imatges per sensacions—a la manera de Gilles Deleuze—, esdevé el punt de partida del recorregut expositiu. Tires de fotografies Polaroid impregnades de la llum que projecta un televisor en blanc i negre en la foscor de la nit; formes intuïdes, presències sostingudes, desdoblaments, enquadraments. El ressò, en definitiva, de les veus llunyanes que habiten en la gran pantalla i que esdevenen el corpus creatiu d’un col·leccionista d’imatges.

Natàlia Chocarro Bosom

Fotografies de la inauguració:

Isidre-Manils-Ficcions-Fundacio-Vila-Casas-1

Isidre-Manils-Ficcions-Fundacio-Vila-Casas-2

Isidre-Manils-Ficcions-Fundacio-Vila-Casas-3

Isidre-Manils-Ficcions-Fundacio-Vila-Casas-4

Josep Mª Camí - Refugi d'ànima

170409. Camí descultures.Refugi dànima-2

En observar l’obra de Camí és impossible no trobar-hi referències al passat. Però alhora ens resulta molt complicat situar aquestes referències en el temps. Aquest fet es deu segurament a la capacitat de l’autor d’assimilar en la seva obra el pòsit del temps i el batec profund de la humanitat.

Les seves escultures es troben entre la tradició i la modernitat; ens evoquen les pulsions més primàries i essencials de l’home actual i de tots els temps. I aquest fet s’explica, segurament, perquè en el fons ens parla de la vida des d’un punt de vista global, en tota la seva magnitud. L’obra de Camí transita entre la cara més fosca i terrenal de la vida i la vessant més etèria i elevada del viure.

La seva és una obra de síntesi, que pesa, que s’arrela profundament a la terra —els materials que utilitza, respectats i potenciats alhora, ens hi remeten— però alhora els volums, rotunds i hermètics, tenen quelcom d’eteri i misteriós. Les seves escultures es presenten davant nostre amb posat monolític, com monuments alçats a uns déus que ja hem oblidat. Se’ns apareixen com expressions votives i rituals que generen espais de reflexió, d’alliberament i opressió que, en tota la seva contradicció, ens ajuden a viure.

Totes les obres exposades tenen —sempre des d’una estranya poètica macabra— una dosi de saviesa llunyana, una crua presència de realitat i alguna cosa de sentit profètic. D’alguna manera ens evoquen ritus que no coneixem però que intuïm. Aquesta aproximació al transcendent, imprescindible en tot acte de creació, contrasta alhora amb una consciència crua de present i finitud. L’exposició Refugi d’ànima s’aproxima a estones, en el seu conjunt, al memento mori, encara que aquest vanitas dissimulat és sempre esperançat. És el reflex d’algú que sap que ha de morir però que anhela i reclama eternitat.

Aquesta exposició marca a través del seu itinerari una mena de camí iniciàtic. Cal endinsar-s’hi, pas a pas, obra a obra, per comprendre la reflexió sentida que l’autor ens planteja sobre la cruesa meravellosa del viure. Aquest cor de veus silenciades, acompanyat de tambors xamànics, ens interpel·la. Ara només depèn de nosaltres decidir seguir, o no, els seus cants.

Bernat Puigdollers

Historiador i crític d’art

Fotografies de la inauguració: 

Josep-Ma-Camí-Refugi-anima-1

Josep-Ma-Camí-Refugi-anima-2

Josep-Ma-Camí-Refugi-anima-3

Josep-Ma-Camí-Refugi-anima-4

 

Directiva de privacitat de la Unió Europea