fbpx
TwitterFacebookYoutubeRSS
  • Inici
  • Palau de l'Abadia
  • Espai Art l'Abadia

Guerrero Medina - La Retirada–Exilis

160410. Guerrero Medina. La retirada. Exilis

RETRAT EMOTIU I COMPROMÈS DE L'EXILI REPUBLICÀ

Va passar un hivern d'ara fa exactament setanta-set anys. La derrota de l'exèrcit republicà espanyol pels sollevats feixistes, va empènyer cap a la frontera francesa més de mig milió de persones, per camins i viaranys dels gèlids Pirineus. No tots eren soldats vençuts, també hi havia dones, nens, avis, alguns d'ells malalts, altres ferits... Era l'inici d'un drama humà de dimensions esborronadores que va sacsejar les consciències de la bona gent de tots els països civilitzats. Però no tots els seus governs van saber estar a l'alçada que les circumstàncies exigien.

La ferida no ha cicatritzat encara. Són més necessaris que mai els testimonis dels sobrevivents, els historiadors honestos, les associacions d'afectats... Per dignitat, ens cal restituir la honorabilitat de tots aquells que defensaven la democràcia i la legalitat, i reescriure una història tan interessadament esbiaixada pels vencedors. És un deure que tenim amb les generacions futures, de manera que mai més no pugui repetir-se aquella barbàrie. José María Guerrero Medina, amb els seus pinzells, ha col·laborat apassionadament en aquesta noble tasca.

Només un artista excepcional com ell, de dilatada trajectòria i reconeguda solvència, podia elaborar una sèrie d'obres de tan gran valor plàstic i emocional. Una obra que és alhora un homenatge a la dignitat d'aquelles persones, i un permanent record, encès com una brasa que es resisteix a extingir-se.

En aquesta exposició, que no deixarà a ningú indiferent, es pot gaudir d'una petita mostra del conjunt de més de 85 peces -entre olis i dibuixos- sobre l'exili republicà, que mai no s'han pogut mostrar totes juntes. L'artista va estar-hi més d'un any treballant, completament immers i implicat en el tema, a partir de documents fotogràfics de testimonis directes. Aquest treball a partir de fotografies és excepcional en l'obra de Guerrero Medina, però en aquest cas, les imatges dels reporters que estaven al lloc dels fets, van ser-li indispensables i foren com la seva pròpia mirada sobre aquells fets dramàtics.

Les compromeses pinzellades de Guerrero Medina, d'una potent emotivitat reflexiva, ens proposen una nova i intensa aproximació personal a aquell genocidi. La força expressiva d'aquestes obres ens permet recuperar, per la via de la intel·ligència emocional, la memòria històrica que els vencedors ens han volgut segrestar. I també ens impel·leixen, a cadascú de nosaltres, a superar críticament la indiferència i la banalització amb que massa sovint els mitjans de comunicació tracten la violència implícita en tots els desplaçaments forçosos de població. Uns desplaçaments que, malauradament, ocupen cada dia l'actualitat mediàtica. Per tots dos motius, la recuperació de la memòria històrica i la denúncia dels exilis contemporanis, és tan rellevant i útil, en aquests moments, la compromesa proposta artística que ens ofereix José María Guerrero Medina.

Francesc Carbonell
Sant Gregori, gener del 2016

Fotografies de la inauguració:

Guerrero

Guerrero1

Guerrero2

 

Enric Pladevall - Pladevall Escultura

160717. Enric Pladevall.Escultura

La natura parla. Posseeix una eloqüència secreta, no codificada, accessible des de l'empatia. Per a escoltar-la, per a rebre el seu ensenyament, el seu consol, cal abandonar tota prepotència, deixar les pretensions interpretatives i practicar una escolta més humil i, alhora, més atrevida. Una de les sorpreses en visitar l'espai de L'olivar de Pladevall és que algunes de les seves escultures tenen, a l'espai natural, unes qualitats sonores. La tramuntana o la més lleu brisa extreuen un so subtil de les seves peces totèmiques, penetren al seu interior cercant-hi laberints íntims i projectant una remor llunyana.

El dramaturg suec August Strindberg, amic íntim d'Edward Munch (que estava fascinat pels ecos ondulants del paisatge) i de Nietzsche (que pensava i escrivia caminant a la muntanya) va realitzar una peculiar i interessantíssima obra plàstica amb experiments fotogràfics per a captar la llum de les estrelles i paisatges abstractes esculpits amb espàtula.

Strindberg va escriure un assaig visionari, el 1894, titulat "Nous rumbs de l'art!, o l'atzar a la creació artística", que obria amb la reflexió següent: "Es diu que els malais practiquen orificis a les canyes de bambú que creixen a les selves. Llavors ve el vent, i els salvatges escolten, estesos a terra, les simfonies interpretades per aquestes colossals arpes d'Eoli", i concloïa que l'art del futur haurà "d'imitar, abans de tot, la manera de crear de la natura".

Heus aquí el que practica amb saviesa Enric Pladevall: el diàleg amb la natura. No per parlar només de la contingència dels fenòmens naturals, sinó per, a la manera dels romàntics, conèixer-se millor a ell mateix i situar-se en el món. Malgrat les reveladores coincidències, però, si hem de lligar Pladevall amb una genealogia artística, aquesta no és la nòrdica, sinó la mediterrània, que ve de Gaudí i segueix amb Miró.

Enric Pladevall té un taller, un hort on assaja aquesta celebració i aquest aprenentatge de la forma i l'entorn. L'olivar, situat a l'Alt Empordà, serà quelcom diferent del Chillida-Leku de Sant Sebastià o del jardí zen d'Isamu Noguchi, a Takamatsu, al Japó. No serà ni un museu, ni un jardí amb escultures, sinó un escenari en què l'escultura guanyarà l'espai que necessita i s'entendrà en unió simbiòtica amb el paisatge, on l'escultura adquirirà tot el seu sentit en funció de la natura. Pladevall concep moltes de les seves peces com a fites o senyals que creen un espai al seu voltant i, a la vegada, reclamen i concentren la nostra atenció. Establim amb aquestes peces una mena de relació territorial. Les contemplem a certa distància i ens inciten a una aproximació física, fins a la tactilitat. Transitem de l'espai a l'objecte. D'alguna manera, per a Pladevall l'escultura és un lloc: un lloc significatiu, imaginari i real que, en necessitar la nostra presència, la nostra participació, esdevé sobretot lloc d'experiència.

Amb aquesta intuïció de l'espai i de l'objecte entre els quals se situa el subjecte reflexiu, apareix una altra dimensió essencial, la del temps, que en el cas de Pladevall és molt personal. No és estrany que el fus sigui per a ell una mena de forma arquetípica. Si de vegades ens fa pensar en un ull i, amb això, en l'àmbit metafòric de la mirada i el coneixement, d'una manera més directa remet a una de les eines que manipulen les filadores de Velázquez, parques de l'antiguitat mítica trenadores dels destins que arriben al present. Esdevingut diagrama, el fus horari torna a al·ludir a l'estructura temporal.

Aliè a la pressa i a qualsevol inèrcia dels ritmes massius d'avui en dia, Pladevall treballa de manera meditada i exigent. Produeix molt poc, cosa que també és senyal de respecte i intel·ligència en una època de superabundància de coses, de vegades obscena. Per a moltes de les seves peces tria la fusta del bolondo, una fusta extremadament dura a la qual no afecten els elements; pot acollir molsa, però tindrà una vida més llarga que el ferro. Hi ha un desig de permanència, però lligat a elements naturals.

Ara bé, cal aclarir que l'artifici, l'elaboració tècnica és també primordial en les obres de Pladevall. Les grans obres d'art necessiten un mestratge tècnic. En el cas de Pladevall, tal coneixement és imprescindible per a resoldre les peces de format titànic i per afinar les subtileses de les més petites. En aquestes darreres, es manifesta plenament la riquesa de recursos de Pladevall, que van del refinament de les policromies i pàtines fins a la violència dels talls amb serra. Hi ha una força física i enèrgica a moltes de les seves peces, com la que es manifesta, dominada, en les seves tintes i pintures. Aquesta vehemència continguda contrasta amb la delicadesa ondulant i germinadora d'altres peces. El poliment de les superfícies no hi funciona com un mer acabament sinó que sembla generar fluidament la forma global de la peça. Fascinen les seves obertures, les escletxes d'ombra, sovint amb ressonàncies orgàniques i corporals. De vegades són clots per a acollir una mena de llavors. Les escultures de Pladevall contenen quelcom dintre. La seva corporeïtat no és matèria fosca: deixa intuir un interior latent i viu.

Àlex Mitrani

Fotografies de la inauguració:

 

Pladevall

Pladevall1

Pladevall2