fbpx
TwitterFacebookYoutubeRSS
  • Inici
  • Palau de l'Abadia
  • Espai Art l'Abadia

Dolors Puigdemont, Interconnexions, 30 anys de papers

180218. Dolors Puigdemont.Interconnexions.30 anys de papers-2
Anar i venir en el temps. Papers, fils i pensaments.

Matèria i buit. El buit és tan gran i, alhora, tan ple. Deu ser per donar pas a la llum que omple de colors la matèria i fa que es generin ombres i reflexos a les aigües que s'expandeixen sobre els papers.

El paper, fibres vegetals trinxades, submergides i, amb sedassos, recollides de l'aigua. Jo les remullo amb aigua d'arròs i vaig separant les fibres fent rodar les gemmes dels dits o lliscant una fusteta amb moviments rítmics i compassats amb tendresa. Apareixen els forats, les transparències, a través, cap a la tercera dimensió. Últimament, trec la dimensió endavant, cosint i embastant fils sobre la rigidesa del paper i, després, els interconnexiono com neurones, molses i líquens.

El cos, el vestit, la casa, la porta, la finestra, el balcó, persianes, cortines i tàlems. Flux d'aigües, reflex de llums, forats de pas per a aires i perfums. Respiracions llargues i profundes, compàs de músiques orgàniques.

Pensaments recurrents, duals: orgànics i estructurals, potents i penjant d'un fil, inamovibles i rodant, cercant la llum per trobar les ombres, sempre expressives i inseparables, dels paisatges interiors.

Unitat i múltiple, el mòdul. La versatilitat compositiva de la repetició amb variacions de color i textura fa l'objecte artístic desmuntable, portàtil, element adaptable a formes i estructures diferents, igual que la música, o com les paraules, que poden formar diferents frases.

El temps, doblement circular (símbol de l'infinit), en un espai infinitament multidireccional. El gest, la taca, el forat i el cosit han estat els protagonistes per expressar-me. 

Pensaments recurrents, duals, aparentment contradictoris: expressant força amb fragilitat, voler amb feminitat, poder amb fluir, permanència a través de l'efímer. Volgudament tossuda i persistent, en un treball que fa temps que no és de recerca, sinó de trobada.

Trobo qualitats d'ànima en el resultat del meu treball. Sola entre una immensitat d'iguals.

Dolors Puigdemont, 2017

El flux, les interconnexions i el moviment que travessa l’obra, per anar en profunditat més enllà de les aparences. Un reflex de la vida en tots els seus matisos. Transformació i trànsit que renuncia a la conversa innecessària. Sola i en silenci per compartir el teu món.

Glòria Bosch, 2017

Fotografies de la inauguració:

Dolors-Puigdemont-Interconnexions-30-anys-papers-1

Dolors-Puigdemont-Interconnexions-30-anys-papers-2

Dolors-Puigdemont-Interconnexions-30-anys-papers-3

Dolors-Puigdemont-Interconnexions-30-anys-papers-4

Llegeix la notícia:

DOLORS PUIGDEMONT - INTERCONNEXIONS, 30 anys de papersDel 16 de desembre al 18 de febrer de 2018

Xavier Escribà - L'ànima als dits

170722. Xavier Escribà.Lànima dels dits-2

Les formes de la pintura

Què passa quan la pintura s’allibera dels límits del quadre?

Des d’una mirada clàssica, el punt de partida de l’obra de Xavier Escribà sempre és la pintura. Trenca, però, amb el convencionalisme de la seva aplicació, transgredint les fronteres del llenguatge pictòric. Una pintura alliberada de la seva planimetria pren protagonisme, erigint-se ella mateixa com a pell, com a cos, com a buit, com a temps, deixant de ser per esdevenir allò altre. En la seva Teoria estètica, Adorno ja ens havia posat sobre avís: “És obvi que res relatiu a l’art continua essent obvi, ni la seva vida interior ni la seva relació amb el món”.

En l’obra d’Escribà la pintura es presenta com l’embolcall mateix, com el propi objecte de la cerca artística. La pintura és espai, és temps. En una línia més conceptual, no es tracta de projectar una il·lusió òptica que atansi a despertar els sentiments, sinó que els vol fer tangibles. La seva pintura és tel·lúrica, és onírica, és superfície, és cavitat, en definitiva, és receptacle per a tot allò que la mirada intersubjectiva de l’esperit li sàpiga projectar.

Les peces d’Escribà s’inscriuen en la necessitat de trencar els comportaments adquirits per tal de transformar i construir noves realitats. El paradigma de l’art com espai de veritat ha d’anar de la mà de la seva interpel·lació i és així com es transcendeix la subjectivitat de l’individu i l’objectivitat de la peça. És quan despulla la pintura i n’extrau les seves anelles del temps, a cada capa, a cada plec, a cada degoteig s’hi inscriu una història esperant ser desvetllada, només cal mirar-la amb l’ànima als dits.

Gairebé com un demiürg, construeix espirals infinites o esguarda els silencis closos de la mateixa manera que un cirurgià escruta la dermis dels cercles per retrobar el batec dels colors. Històries contades en els volums dels impossibles, dels líquids conjurats amb el temps. Al seu taller, Xavier Escribà sembla haver decidit somniar des de la pintura com a realitat autònoma, no per descriure el món, sinó per viure’l des de la metàfora amb la qual construir el camí des de la seva aportació artística.

Pilar Giró

Fotografies de la inauguració:

Xavier-Escribà-Amb-anima-dits-1

Xavier-Escribà-Amb-anima-dits-2

Xavier-Escribà-Amb-anima-dits-3

Xavier-Escribà-Amb-anima-dits-4