ELS EQUIVOCS INTEL·LIGENTS DE L'UCLÉS

"... no he vist res tan subversiu com un ignorant."

Natàlia Molero

Aquell 29 de maig de l'any 2001, la Natàlia Molero acabava la seva presentació del llibre Josep Uclés... com un cos anònim de veus. Ells ja no hi són, però tenim les paraules i les obres. La ignorància pot ser molt subversiva i, de fet, l'artista i amic Uclés ens va posar sempre la pantalla davant a través d'aquell joc d'equívocs intel·ligents que trenquen el vel de les aparences, perquè al ser humà social li convé "més que la virtut la seva aparença".

Trobo a faltar aquells diàlegs plens d'ironia on, en un moment, fèiem la dissecció del món: les pors, les fragilitats, les cegueses, les estratègies... Somriures en lloc de tristeses i planys, sentit de l'humor que sempre anava més enllà del moment per acabar encertant tantes i tantes coses del nostre entorn més immediat. Què en diria avui? S'escaparien les hores amb tanta feina d'observació i, sota una aparença festiva o frívola, ens voldria arrencar un somriure equívoc, però la seva reflexió de fons ens tornaria a situar en la duresa i en la gran mentida. Aquí podem veure com el personatge més corrupte és el director de la presó, aquell retrat de 1981 on l'expressió del vici ens situa davant la llei i la seva transgressió en una mateixa figura.

L'any 1990 va fer unes instal·lacions al Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes. Vaig escollir, com a text, escriure un conte en trànsit, en clau de pregunta i de descobriment constant per un món que destil·lava ironia i invocava, una vegada més, la incapacitat de la ment humana per posar en relació tot el contingut del món i la necessitat de viatjar més enllà d'aquell plàcid "illot d'ignorància" que ens diria Lovecraft. Una d'aquestes posades en escena, amb el títol d'Equívoc intel·ligent, eren dues piles juntes d'objectes, una de llibres amb la paraula "detergent" i una altra de paquets de detergent amb la paraula "cultura". La Natàlia veia fugides i silencis "entesos dins de la repugnància que li provoca el món que envolta l'art sense preocupar-se per res de l'art, tractant-lo com a simple contenidor d'un missatge interessat". I ell, en una de les seves exposicions deixava molt clar que les obres s'han de valorar "per elles mateixes" perquè "l'Art no espera. La vida tampoc".

No suportava la falsa crítica de tots aquells que, per diferents motius, s'anaven assimilant al sistema, però de fet mai no va deixar d'insistir en aquesta frase: "el que és mai no és el que sembla", obrint-nos els ulls al canvi constant de sentit que tenen les coses del món. Un conjunt de màscares, fundes, aparences que assagen i multipliquen la prova de l'equívoc. I les seves obres, malgrat la distància en el temps i els plantejaments, ens sorprenen per la seva unitat dins un diàleg de reciprocitat que transita per una espiral infinita. Per això sempre totes les aparences formals o icones utilitzades, apareixen com un "vestit" que es pot anar substituint. Un fet evident en aquesta exposició que ens trasllada al títol d'una peça de 1985: "Sempre us parlaré del mateix".

Glòria Bosch

Fotografies de la inauguració:

Lugar-es / de-tener-se (2010-2015)

No busco llocs per a disparar, és el lloc el que em permet saber d'ell, assaborir-lo. Quan esdevé l'encontre, creuo el seu llindar i m'aturo, faig una pausa contemplativa en el meu caminar. Descarrego la motxilla i trec la càmera. Gairebé mai porto trípode. El contacte físic entre la mà i la càmera és important. A poc a poc tot canvia, el lloc es transforma en un camp ple de probabilitats que es modifiquen amb el meu propi transitar: tot flueix. El moment actual desapareix i una atemporalitat geològica indeterminada, sense abans ni després, pren presència. La ment salvatge i ancestral es desperta, s'expandeix. És aleshores quan, en mirar pel visor, i gairebé sense saber com, l'ull es torna cec. L'ull que hi veu no es distingeix d'allò vist. Premo el disparador... quelcom o algú dispara a través meu... Un estat de despreniment i no intencionalitat sorgeix espontàniament. Tot esdevé molt clar i ridículament simple. La vista distreu. És el lloc que es revela.

Necessito la imatge per preservar la vivència de l'instant, extraient part de l'espiritualitat del lloc, el qual es converteix en icona, talismà. La imatge esdevé símbol, em permet viure la màgia del retorn i fer conscient l'encontre amb allò inexpressable. Conté en si mateixa l'essència d'aquell fort eco que ressona en l'esperit de la naturalesa. El poder de la càmera és el de com-moure, de veure allò que brilla o s'il·lumina en el mirall. Un ofici gairebé oblidat. Ésser només el vidre a través del qual penetra intacta la vida. Moment extraordinari de poesia i gràcia.

És la simplicitat de caminar, de preocupar-me només per estar en camí, d'ascendir fins a arribar al límit. Admiro la claredat de les muntanyes. Són allí, s'acontenten d'ésser. No jutgen ningú, imposen la seva llei indiferents a la nostra presència, a la nostra existència. El seu temps frega l'eternitat, el nostre és tan sols un breu alè. L'esforç de pujar muntanyes, el seu aire lleuger i tènue, la seva llum intensa i encegadora, el cant del rierol transparent, el rugit i el retrunyiment de la tempesta, el fet d'endinsar-se en allò desconegut, la sensació de soledat, la lucidesa i l'oblit... fan possible l'encontre amb el lloc. La muntanya, l'home, l'artista, l'obra, tot és un.

pepmata.com, primavera de 2016

Fotografies de la inauguració: